Udabno, un oasis polac i els cavalls desbocats

Ostres, tinc una mica d’escriptura acumulada perquè els darrers dies han estat llargs, sobretot de quilòmetres.

Al vespre, hi havia concert del cor de dones d’Uadbno, al restaurant de l’hotel. La cuinera, una senyora gran també de la zona suposo és la fan nº1, i només fa que anar amunt i avall, i aplaudir, i intentar que sortim a ballar. Hahaha

Nosaltres no som gaire de la ballaruca, però sempre hi ha algú disposat. Aquesta noia almenys és ballarina… sort que no hem sortit, que haguessim fet la pena màxima!





L’endemà al matí ens va semblar que una excursió en cavall podia ser una opció interessant per veure la zona. Ja fa dies que pensem amb l’excursió en cavall, però a Omalo més aviat consistia en anar per la pista on també van els vehicles, i trobo que és una mica pesat. Així que ens hem apuntat per l’excursió a cavall. Tants viatges i tantes experiències i crec que mai haviem muntat a cavall plegats.

Tot i així, ens hem llevat d’hora, i per variar aquí no hi ha ni l’apuntador… mentida, hi ha una puput, que pastura just davant la nostra “cabaneta/habitació”

Per fer temps decidim agafar el cotxe i recórrer el poble aquest mig desolat. L’August diu que és possible que sigui un nou establiment d’aquests que es fan pels nòmades del desert quan els governs estan tips que rondin pel desert i prefereix que s’estiguin quietets en un lloc.

Algunes cases serveixen per emmagatzemar palla per l’hivern.

Encara que sembli que no estan acabades, no significa que no hi visquin…



La plaça principal del poble…



I el bar, que és l’únic que està en perfectes condicions!! Hahahah









El bestiar si que es lleva d’hora… 



I tornem a l’hotel. Cap a les 9-9:15h ja comença el moviment, i ens preparen un esmorzar boníssim, per variar.

Més val que agafem forces…

Aquest és “LeGas”, o alguna cosa així. És més aviat seguidor, i va allà on els altres van, així que quan el cavall de l’August s’ha posat a trotar, el meu s’hi ha afegit al darrera… MOLT MACUUUUU…. M’ha agafat una suor…. Però ha parat, per sort (perquè l’August ha fet parar el seu…)… Jo crec que li sabia greu i tot al pobre “LeGas”…







Amb el braç dret una mica adolorit de la força que feia perquè el LeGas no es tornés a escapar, hem fet un altre cafè a l’Oasis d’Udabno, i acabat de rumiar el plan… jo optava per fer un dia tranquil aquí, però a l’allotjament no hi havia habitació disponible (bé, només en habitacions compartides, i francament, no és el nostre estil). Així que carreguem els trastos al cotxe i enfilem cap al Monestir de Davit Gareja, a tocar amb la frontera de l’Azerbadjan. Precisament el monestir està dividit entre els dos països, i per tant hi ha una part que no es pot visitar, almenys des de Geòrgia.

Son molt bonics els espais escavats a la roca, tot i que no s’hi pot entrar… una visita molt curteta…

Si que hem intentat xafar territori veí, però un grapat de senyors uniformats i armats amb Kalasnikov ens ha indicat amablement que no era una opció possible… i per tant hem fet marxa mitja volta.

Aquí també hi ha unes “Rainbow Mountains”, tot i que més petitones que les que vam visitar un parell d’anys enrera a Xina.

Un cop visitat anem cap al cotxe, i passen aquelles coses que passen quan vas de viatge… mentre ens treiem les bambes per posar-nos unes sandàlies més fresques, l’August es posa a parlar amb un taxista local que ens demana a veure on anem. Li diem que no ho sabem, que encara no està clar… i ens explica que ell és de Sighnagi, “la ciutat de l’amor”, que és moooolt bonica, i que si ens interessa hi té un GuestHouse allà. Ell porta una furgo i una parella de clients alemanys, joves, que ens donen bones referències del tal Gio. Ells també van cap a Sighnagi avui. Mirem la distància,… i decidim que nosaltres també hi anem! I cap a Sighnagi falta gent! Això és una mica més a l’est. L’August recorda que creu que és una ciutat amb balcons de colors, enfilada en un turó. I si, això és. Trobem amb certa comoditat la GuestHouse del Gio, escollim entre les mil habitacions la què més ens agrada, i ens convida a una mica de vi de fabricació pròpia, una mica de brioix que fa la seva dona, la Salomé (deu ser un nom habitual aquí), i ens presenta la seva filla petita, la Marta, i al seu pare. Tenen una casa enorme, i ens explica que van ser dels primers a dedicar-se al turisme fa més de 20 anys, amb els turistes jueus (van començar el negoci els seus pares). El Gio parla pels colzes, i ens explica moltissimes coses.