Tblissi #2

Amb allò del llevar-nos ben d’hora ben d’hora… hem pujat fins als barris de Metekhi i Avlabari, aquí davant però a l’altre costat del riu. Passem per l’església de Metekhi, on hi ha l’estàtua del rei Vakhatang Gorgasali, que també té un aspecte d’aquests georgians, caraquadrats, una mica d’estil grec, com la mare de Geòrgia

En aquesta foto es veu la mesquita, de maó, amb el minaret per fer la crida suposo, però aquí no hem tingut ocasió de sentir-los. Es veu que és la única mesquita on resen plegats sunnís, i xiíis. Un gran què.



Està clar que totes les ciutats tenen zones més cuques, i d’altres més destartalades. Aquí encurioseix el fet que en general els edificis son molt bonics, però estan literalment caient a trossos. De veritat que alguns son terribles. Tan, que he hagut de consultar si és que hi havia hagut algun terratrèmol a Tblissi els darrers anys. N’he trobat un de 2002, no sé si és el causant de tanta destrossa… En qualsevol cas, no impedeix la seva habitabilitat.

Ni les esglésies es recuperen… de fet, n’hi ha tants, que segur que no vé d’aquí. Tot i així, aquesta per exemple, em sembla una fórmula excel·lent de visitar esglésies. Només caldria apuntalar-la una mica per assegurar que surts viva de la visita.

I caminant caminant,… hem arribat fins a la catedral. La mes gran de Geòrgia i crec que la tercera al món (d’entre les ortodoxes). Com que son aproximadament les 9, no hi ha ningú. Bèstia eh??  Bé, algú si,… un parell de gossets que ens han seguit pràcticament tot el trajecte i fins a l’apartament, i aquest mossèn que no estava molt interessats en fer de model per les nostres fotos. Té un aire al John Lennon no? Potser no el van assassinar i s’ha amagat a Tblissi des de fa 40 anys…

Havent fet ja molta feina per Tblissi, ens quedava la visita imperdonable al mercat de veritat, el del menjar, el de cada dia. Hem agafat taxi (el transport públic està tancat per motius de la pandèmia fins al 4 de setembre) fins al Dezerters Bazaar, molt aprop de l’estació de tren que ja coneixem, però que ara ens queda una mica lluny. Així d’entrada no seria el millor mercat que hem vist, però anem descobrint-lo parada a parada i secció a secció.

La part del menjar no era de les mes maques que hem vist. A vegades en altres llocs amb molt menys recursos hem trobat mercats netíssims, colorits, amables. Aquest estava una mica destartalat. De carn pràcticament no n’hem vist, més enllà d’alguna parada amb algun pollastre, i algun congelador amb carn i peix congelats amb una pinta bastant terrible. Però pitjor ho tenien els peixos vius, o semi viu. Algun, directament mort. Quina angúnia pobretes bèsties haver d’acabar la vida així, apretats, malalts,… o flotant panxa amunt en algun aquari de mercat. Els primers son 5 esturions. Semblen posats expressament, però no m’extranyaria que no puguin bellugar-se. Deuen ser esturions russos.

Aquí algunes truites de riu. Bé, de pisifactoria gairebé amb el 100% de seguretat, i un pobre esturió rus que ha passat a millor vida (segur que millor que a l’aquari si).



A mi sempre m’agraden les verdures, les fruites, les espècies. Aquestes parades rarament decepcionen! La senyora molt divertida i encantada que ens fessim fotos plegades! Ens ha deixat ensumar mitja parada, i és que aquesta segur que sap que si ens fa una mica de cas, segur que li comprarem alguna cosa. I així és, unes espècies cap a casa, ella contenta amb la venda, i jo també.

La senyora dels brots verds no estava tan contenta (deu ser perquè va veient els pobres esturions allà al costat i es fot negra com jo…). El venedor de magranes està fent business, i el sabater reposa els braços a la mola. A veure si arriben els clients.



Curiosament hem trobat pocs llocs on venessin farina, i això que aquesta gent menja molt de pa. També és cert que un pa, un “puri”, val entorn als 0,20€. Jo per aquest preu no me’l faria el pa ;)



Això son un producte típic d’aquí. Son fruits secs (normalment nous i avellanes, a vegades també hi ha figues seques o orellanes), enfilats amb un fil, i sucades amb un suc dens de diferents fruites (magrana, raïm, cirera,…) Els deixen assecar durant unes hores o dies i queden amb aquest aspecte, entre un ciri i una llengonissa!!. Son bones. No una super delicatessen, però val la pena provar-ho.







Els formatges, que tant n’hem menjat aquestes setmanes passades…







Mmm… i les espècies….



I llavors tots els carrers propers al mercat, també son mercat… la zona de la roba, de les sabates, zona joieria, zona mòbils i tecnologia, zona ferreteries,… aquí sempre s’agrupen les parades per temàtica.

Aquest senyor aprofitava la tranquil·litat del diumenge per fer una becaina. Guapo el taulell eh???



Quan ens hem cansat de parades i paradetes, hem anat tornant cap a la part vella. Calia passar pel carrer Davit Aghmashenbeli, també un “must” segons el què havia llegit. Al principi del carrrer, molt ample, alguna ambaixada diria, i uns edificis bonics, cuidats,… una altra història. Llavors el carrer es va fent més viu, amb llambordes, amb botiguetes més modernes, fins i tot un MierDonalds, que no deuen ser gaire populars per aquí perquè n’hem vist poquíssims i tots a Tblissi… un estil més de classe alta, vaja.

Nosaltres ens hem desviat a dinar a la Fabrika. Una antiga fàbrica tèxtil soviètica reconvertida en un espai multiús. Hi ha un Hostel, un coworking, un pati amb diversos restaurants i bars, una zona de botigues/taller de ceràmica, skates, grafittis,… un espai agradable on dinar i sobretot on anar a fer el “modernet”.

Tot ple de murals, grafittis, pintures, colors. Bonic, alegre. Ens ha agradat especialment aquest, amb molt de detall.



Hem tornat a l’apartament amb la idea d’encarregar una sessió privada als banys de sofre, molt típics de la zona. Resulta que Tblissi significa “zona càlida” o alguna cosa per l’estil, i està clar, que té a veure amb aquestes aigües termals que circulen sota terra. El què no sabiem era que calia encarregar, i hem hagut de deixar-ho per demà, doncs aquesta tarda ja no hi havia disponibilitat.

Així que hem canviat de plans i anat fins al riu, on hi ha unes barques que per 25 Laris cadascun (menys de 7€) ens han portat 20 minuts pel riu. Ahh, i amb el preu inclou una beguda. Mal vist, hem escollit el vi. “Homemade”,… i dolentíssim. Però vaja, tampoc veniem per això.

Hem agafat una altra perspectiva de la ciutat, ara des de l’aigua.

Una cascada diuen… que més aviat fot una pudorota a clavegueram… hahah, però vaja, si que fa cascada si!



I hem rematat la nit anant a fer un bon sopar a un altre rooftop. En aquest cas al restaurant Tiblisee 360, just al davant d’on vam sopar ahir. Amb millors vistes (precisament perquè aquest edifici entorpeix les vistes de l’edifici del darrera, on erem ahir), música en directe, un altre estil. És curiós com només trobem sempre gent molt jove als llocs, i també com la mitjana de despesa és mooolt baixa, sempre demanen patates fregides i katchapuris (la pizza amb formatge típica d’aquí), i poca cosa més…

Ahh, i hem hagut d’explicar al cambrer que el mojito porta sucre… hahaha

En fi, hem estat de pel·lícula. Llàstima que el mojito l’hem hagut de fer passar gairebé per vena, perquè a les 22h s’havia de tancar i ens l’han portat a les 21:50h (per mi que havien anat a buscar el rom a Cuba…)

Encara però hem trobat un ganxo. El “Surest”? O una cosa així. Un armeni que fa 3 anys que està per Geòrgia, i que ara està d’encarregat en un hotel aquí darrera del nostre apartament. Moooolt xerrador, molt trempat, se’l veia sincer. Diu que ha estat 3 cops a la presó, als seus 31 anys… fa pinta d’haver viscut molt. Diu que l’últim any ha estat molt dolent, i que sort que coneix a tot el veïnat, que l’han ajudat portant-li menjar tots aquests mesos de covid. Ara el tema va millorant, però confessa que no ha tornat a Armènia, això que la seva germana ha tingut un fill, que té 5 mesos i fa cara de tenir moltes ganes de conèixe’l. Però diu que no pot tornar amb les mans buides. Almenys amb 500$ a la butxaca, i poder-los portar regals. En fi, una altra història de vida, tan diferent.