Revetlles a Tusheti

Mentre sopem al caliu de l’estufa, vé la Salomé, la veïna més “ditxaratxera” d’Omalo, i neboda de l’amo de la guesthouse. Parla bé l’anglès i aprofitem per tibar-li una mica la llengua. Es deixa fer sense problemes. Ens diu que el Tusheti és el millor lloc del món, i que ella vol viure aquí per sempre. Ara viu a Pshaveli i estudia dret a la universitat, però cada estiu vé aquí, a Omalo, a passar les vacances. Mai ha sortit de Geòrgia. Dibuixa un somriure enorme i diu que l’any que vé potser anirà a Grècia.

Sobre la taula mentre sopem hi ha un acordió. Li demano si el toca, i em diu que si. Li demano si ens tocaria alguna cosa. Somriu i l’agafa. Diu que es vellet, i que potser no sonarà del tot bé. I ens engalta una cançó tradicional que parla de les belleses del Tusheti, i de la millor regió del món. I sona així:

Somriu feliç, i quan acaba de cantar ens diu que a la plaça del poble cada vespre hi fan una foguera, i que hi serem benvinguts.

Acabem de sopar i ens unim a la festa. Sobretot canalla jove. S’hi està bé al caliu del foc, i anem a buscar un parell de cerveses. Venen un parell de nois joves sobre un cavall, i també s’hi afegeixen. La Salomé vé amb un amic, que resulta que és Colombià. Ha estat per aquí treballant els darrers estius, i aquest ha vingut de vacances.

Se sent que canten un tros enllà, a la guesthouse on he anat a comprar les cerveses, i anem a fer el xafarder. Aquí un noi amb una guitarra canta també música folklòrica, tristona, emotiva.

I sonava així:

I així son els vespres a Omalo. Entranyables.