La vall de Trusso, el monument a l’amistat, Mtskheta, i la crònica de Geòrgia

Hi ha dies que penso que escriuré quatre coses, perquè total, no hem fet res especial… anar amb cotxe, parar aquí, parar allà… i quan repasso les fotos al·lucino una mica. 

Avui el dia s’ha llevat radiant a Stephansminda, Qazbegi, o com sigui que li vulguin dir. Amb les vistes excepcionals al Mt. Qazbegi, totalment obert, i essent el primer lloc on toca el sol, el reflexe de la llum amb la neu, ho fa tot plegat molt icònic i difícil d’oblidar. Per variar anem d’hora, massa d’hora per les costums locals. Aquí fins mínim les 10h no obren res de res. És l’avantatge d’esmorzar a la GuestHouse, que com que t’ho fan per tu, pots negociar l’hora que més et convingui. Sinó, tinc clar que molts més dies hauriem marxat sense menjar res. A quarts de 9 enfilem la carretera via principal que uneix Geòrgia i Rússia, però aquest cop en direcció sud. 

Fileres llarguíssimes de camions ja esperen arrambats a la carretera el seu torn per creuar frontera. Pobre gent, és una feina ben dolenta això dels transports internacionals transfronterers. És cert que amb l’espai Shengen ens n’hem ben oblidat nosaltres a Europa. Ahir vem descartar visitar la vall de Trusso perquè es va posar a ploure i llavors perquè ja es va fer tard i de nit tot plegat no té cap gràcia, així que hem aprofitat aquest matí, que més o menys ens venia de camí, i passat la tuneladora xinesa, ens hem desviat uns quilòmetres cap a la vall de Trusso. Maca, molt oberta. Verda, plena de rocs, i amb una riquesa geològica notable que jo no sé apreciar de la manera adient, segur.

I uns ramats importants d’ovelles “culones” i algunes cabres. L’August m’explica que ha llegit que els pastors son armenis, i que porten fins aquí els seus ramats per aprofitar aquestes pastures excel·lents. En realitat Armènia és aprop, tot i que en cotxe son quilòmetres que no es fan depressa, i a peu no m’ho vull ni imaginar.

Ens enfilem fins al port que ens portarà fins a tocar de Gudauri, l’estació d’esquí plena d’hotels, edificis d’apartaments, i mil coses més que estan força inactives ara a l’estiu. Tornem a passar a tocar dels túnels que s’utilitzen a l’hivern suposo per evitar els allaus.

I per aquestes paradetes dels pastors, que son com restaurants a l’aire lliure. Cada “tenda” té una taula i uns bancs o cadires, i queda una mica arreserat de les inclemències meteorològiques. Diria que consisteix en què esculls el xai i te’l cuinen a la brasa. Per parts suposo, o en fan pinxos. No ho sé… jo només vaig veure com estiraven un pobre xai de la pota, i ja no vaig seguir mirant. Tot i així l’August diu que la carn de xai és bona al cap d’uns dies, i no acabat de sacrificar… no ho sé, jo ni en sé, ni en vull aprendre res. A l’hora que passem nosaltres, encara no hi ha ningú (deuen ser quarts de 10 del matí)

I ens acostem al monument de l’amistat entre Rússia i Geòrgia. Una construcció bastant gran, amb un interior d’històries de colors grabades, que deuen escenificar les dues cultures, les dues històries, i com son d’amics els dos països. Em pregunto com seria un mural Espanya-Catalunya… (millor no us explico les imatges que em vénen al cap)

No us he explicat que per aquí hi ha molta “monja” d’aquestes. Aquesta en concret sembla que estigui fent un TikTok del seu maromo (marit segur) cagant a l’aire lliure. Potser venen per la temperatura? Per les muntanyes? Pel xai halal? No ho sé…. Son una espècie també que per mi es podrien ben extingir, les seves togues negres, el seu cabell tapat, i entre la mascareta i les que porten el Niqab, també millor no us explico el què en penso…



A tocar del monument de l’amistat, hi ha un parell d’enlairaments de parapent, que ja vem veure quan pujàvem cap a Juta. Avui ens haviem de parar i veure una mica el territori i els pilots locals. Una mica de xerradeta. La veritat és que en termes de parapent tots parlen el mateix idioma, independentment del país d’origen. 

Aquest cop ens hem fixat en una zona que serà imagino la boca sud del túnel que estan construint els xinesos. No sé per on passen, però diria que encara n’hi ha per dies..

Fem una parada també a l’església d’Ananuris, a tocar de la part nord de l’embassament del riu Aragvi. Per variar està en obres eternes. Vull dir que no saps si està com està perquè hi estan treballant, o perquè porten tota la vida treballant-hi i no ho han acabat mai més. Sort que no fan pagar entrada, perquè la majoria de llocs estan literalment per matar-se (no hi ha baranes enlloc, tot son tubs i canonades que creuen per tot arreu, fustes de terra trencades, …bé un compendi de riscos totalment innecessaris que serien la ruïna d’alguna companyia d’assegurances si és que fos el cas). L’església, res d’especial, i molta gent, russos a carretades! 

No sé si era abans l’església o la torre, però certament hi podrien haver deixat ni que fos un pam d’espai entre una i altra, i no semblaria que ho han fet Pepe Gotera i Otilo…



Fem una breu parada en un rooftop a tocar de l’embassament per prendre’ns una cocacola i recuperar els nivells d’hidratació mínima corporal. Hem sortit d’uns 1.800 metres d’alçada i anem baixant, i la calor s’està tornant insuportable. Llàstima que és una mica d’hora per dinar, perquè les cuineres estan preparant els Khinkalis, i aquest lloc té una cuina que fa molt bona olor!

 

I fem una parada a Mtskheta (siii, molt maques aquetes paraulotes impronunciables farcides de consonants!), que és l’antiga capital. Diré allò que deien els de Oh Europa!, “ma la imaginava més gran”. Tot plegat son un barri vell que viu d’esquena al riu, una catedral molt grossa però idèntica a totes les esglésies i esglesietes que hem anat trobant, i una Església de la Creu (Jvari Monastery) amb bones vistes.

Fot una xufa per quedar mort. L’interior de les esglésies no m’interessen gaire, però hem trobat un raconet a fora, amb un balcó, i hem segut una estona a rumiar els propers passos i a deixar-nos ventilar una mica per l’aire reescalfat d’aquest racó de món. 

Tot plegat, ens quedaven un parell d’hores abans de tornar el cotxe, i encara teniem una altra parada en ment abans t’entrar a Tblissi. Hem entrat al què deu ser l’àrea metropolitana, amb unes avingudes o carreteres prou amples, però tant amples en metres com en número de carrils inventats segons conductors la transitin. L’August es fot nerviós, perquè aquí s’ha d’anar amb el “flow”, i això l’atabala una mica. Es queixa fort, però al final ho fa de conya!!! ;). De fet estem d’acord que hem visitat països en els què hauriem patit mil vegades més per conduir-hi.

Sota dels ponts son llocs ben infravalorats…



I ens anem acostant a destí. Aquí la majoria ja no tenen aquelles cases de planta quadrada, teulada de xapa i un terreny enorme per cultivar, o posar unes vaques, un taller mecànic, o cadascú el què li convingui. Aquí el tema està més apretat i és més precari, però se m’acudeixen zones de casa nostra amb aspecte molt similar

Almenys tenen un sostre. N’hem conegut molts que vivien a les voreres, o sota d’un plàstic.

I arribem al penúltim lloc on anirem avui, “la crònica de Geòrgia”. Un monument enorme que s’aixeca al límit nord d’un embassament que aquests dies fa servei de platja urbana, i que de fet li diuen el Mar de Tblissi. El monument explica la història del país, en aquestes columnes gegantines. No són de pedra, ja ho hem comprovat ;)

I mentre observem els actors de la història georgiana, passa un altre avió militar, d’aquests enormes. Fa uns dies ens explicaven que Geòrgia està fent de port de recàrrega de combustible dels avions militars que estan fletant persones des d’Afganistan fins a Europa, per allunyar-los de l’infern. Està clar però que no hi han sigut a temps per tots, segons llegim a les notícies.

I després d’un trànsit feixuc, repostem el vehicle i arribem al barri vell de Tblissi, on aparquem amb certa comoditat abans no vinguin a recollir el cotxe. L’apartament és entranyable, i té unes vistes esplèndides sobre la ciutat. Som al cor de Tblissi, i crec que Tblissi també ens arribarà al cor.