La carretera terribilis fins a Omalo

El dia comença clar a Tblissi. L’August ha baixat a l’estació de tren a buscar uns cafès i algo per esmorzar mentre esperem als del lloguer de cotxes. Aprofitem les vistes, que un balcó a Tblissi no el tenim cada dia.

Una meteo tranquil·la era una de les condicions que hem anat controlant cada dia per tal d’assegurar que podriem fer la carretera fins a Omalo sense problemes. Hem llogat un 4x4 durant una setmana, per poder arribar als poblets remots de la regió de Tusheti.

M’ha trucat el Giorgio, el simpàtic georgià que ens porta el Mitshubishi Pajero que tindrem aquests dies. Tot en ordre, només calia inflar una mica el pneumàtic del darrera. Sort que l’August en sap d’aquests temes perquè jo no hi plego res. Ens hi ha acompanyat el company del Giorgio, a un taller proper.

Hem sortit aviat de la capital i hem escollit la ruta curta cap a Telavi (hi havia opció carretera comarcal i opció autopista, força més llarga). Per les carreteres comarcals sempre es veuen coses curioses, així que hem escollit aquesta opció. Aquí tenen el gas canalitzat en alçada. Suposo que és més econòmic que enterrar-lo, i més fàcil de reparar si hi ha fuites o problemes amb el subministrament.

Hem parat a emplenar el dipòsit, el del cotxe i el nostre, i a treure algun quarto perquè a Omalo no hi trobarem res de res. A Telavi hem trobat una botigueta que tenia una mena d’empanades de mongeta que son ben bones. La mestressa, super trempada, crec que ha pensat que erem italans (no li hem desmentit, ella tampoc ha preguntat). Parlava una mica d’italià i li hem demanat el motiu. Ens ha explicat que havia estat 4 anys treballant a la zona de Nàpols. Equilicuà! L’he trobat tremenda quan m’ha recomanat que no li comprés uns cacauets garrapinyats que tenia a granel, “no sonno buonno” m’ha dit (o algo així, que jo tampoc hi entenc un borrall en italià). Encara, per acabar-nos de robar el cor, quan ja havia pagat (menys de 10 laris (uns 3€) per les dues pastes, dues cocacoles i una bossa de Lays), em diu “aspetta!”, i surt de la botiga, i entra al local del costat… i torna amb un “puri” acabat de fer! Cruixentissim, calent, … brutal!!! 

A la zona de Telavi també fan vi. Veiem molts cartells de “wine road”, “Chateau de nosequè”,… bodegues i resorts vitivinícoles per a què et puguis emborratxar a gust sense haver de conduir després! 

I enfilem la carretera d’Omalo. No està asfaltada i s’hi ha de passar amb 4x4. Algun local va amb vehicle normal, però aquests SEMPRE van sense el palafang del davant. Ens preguntem si els hi cau, o ja el treuen directament per no haver-hi de pensar!

L’August ho fa de conya. La veritat és que a ell se li dona molt bé conduir per zones complicades. A més portem un cotxe automàtic, i prèviament l’hi ha hagut d’agafar el “truquillo” que si les marxes curtes, que si la reductora,… jo feines tinc a gestionar el volant i els pedals. Anava super concentrat, i intentant no mirar avall, ja no tant pel precipici, que hi era, sinó perquè amb les ulleres que porta mirar de reüll li distorsiona la imatge.

Anava super concentrat. Precís, girant cada corba com un pintor traçant amb el pinzell l’expressió més delicada. Un artista!

Per sort hi ha relativament poc trànsit, i la carretera té força espais per poder arrambar-se en cas de trobar-se amb algú que, o vol anar més ràpid (que n’hi ha, bastants), o que circula en sentit contrari.

Tot sovint anem troban maquinària, que deu ser l’encarregada de mantenir els trams concrets en condicions de pas raonable.

Quan surts del bosc i queda el prat obert, llavors la carretera és més evident, i tot plegat agafa una envergadura tremenda.

Bàsicament son aquestes giragonces que fa la línia blanca (les linies grises son les corbes de nivell) i nosaltres erem a la fletxa blava.


Unes 3,5 hores per fer 71 quilòmetres. 

A mitja alçada hem trobat el pastor que feia un son. 

Us prometo que no l’hem vist, gairebé li aparquem a sobre. El paio no s’ha ni immutat. Si no for perquè a 3 metres hi havia un corral per les ovelles, m’hauria pensat que era mort.

També hem parat a veure el vol del què hem deduït que seria un trencalòs. Enorme, majestuós, feia vessant, com un parapentista.

Aquestes ovelles son equilibristes! El pastor les empentava muntanya avall!!

I hem arribat al coll d’Abano, a 2.826 metres, el més alt d’Europa que es pot passar conduint.

Aquí al coll una familia feia un berenar. Hem pensat en algun moment si aquí les families també venen a compartir àpats amb els qui hi van perdre la vida. El què si que és evident és que molts no van fer totes les corbes. Hi ha estructures amb dates, imatges, noms, a moltes d’elles, i moltes vegades hi ha també una taula i dos bancs per seure. Potser es una manera de recordar-los, compartint un àpat. Al final és el mateix que fan els mexicans, guatemaltencs el dia dels morts, anar al cementiri i celebrar.

En fi. Enfilem la baixada, que també va farcideta de revolts. Potser més dolents que a la pujada, però aquí hi ha menys desnivell i potser fa patir menys.

Un festival de la conducció, us ho prometo!! Sé que la Blanca ho hauria gaudit un munt!! He pensat molt en tu! ;)

Finalment, moltes hores més tard, hem arribat a Omalo. Un petit poblet coronat per la fortalesa de Keselo. Unes torres reconstruides, semblants a les que hi havia a la regió de Svaneti. 

Aquí les torres també tenen les portes moooolt petites, i al capdamunt, unes obertures per poder tirar als visitants no desitjats aigua calenta, o oli calent.

Quin lloc!! Quina gent! 

El poble també té un estil diferent dels pobles d’on venim. Els detalls de fusta que adornen els balcons son preciosos, i les teulades son més planes, a dos vents, i de pissarra (no totes, les tradicionals si)

Fem un voltet i inspeccionem les guesthouses, a veure quina ens agrada més. A la primera ens diu la noia que no hi ha lloc. Per nosaltres que com que hi ha tan poca gent, li devia fer mandra treballar només per dues persones. Me n’alegro, perquè hem anat a parar a un lloc millor. Biliki Guesthouse, per si mai veniu a Omalo. Preciosa casa tradicional, ampliada o reformada fa 4 o 5 anys ens explica la Salomé, la “jefa” del poble, ja se li veu. Després penjaré un video seu a Instagram.

Un cop escollida la guesthouse, i visitades les torres, anem a fer una merescuda cerveseta amb vistes a la fortalesa.

Quin lloc. De veritat. Aquí no hi viu ningú a l’hivern. No m’estranya… amb aquesta carretera, us imagineu tot ple de neu?

Així que la gent hi vé només a passar l’estiu. L’August em torna a dir que això és Gósol o Josa 30 anys enrera. Els nens juguen a la plaça del poble, van a cavall, fan la migdiada en una hamaca. Els vells fan llenya, que aquí fa falta cada dia

I sense estress va passant l’estiu.

A les 8 hem quedat que aniriem a sopar. Moltissims plats, vegetarians tots!! Per mi encantada. La sopa calenta es posa de conya. Gairebé tot son tubercles, patates, remolatxes, pastanaga. Com que es estiu també deuen tenir hortets, i hi ha tomaquet, cogombre, albergínia,… i vi! Una gerra plena de vi blanc!  ;)

El vi no hi fa prou, i la cuinera ens encén el foc, que, també s’agraeix.