Etapa 4: De Khalde a Ushguli (ruta alternativa) (17 km / Desnivell 1.144m)
Per avui també teniem prevista ruta alternativa. La ruta de “la romeria” va des de Iprali a Ushguli el quart dia. El camí passa molt aprop de la carretera i et fas un fart de menjar pols, veure cotxes, seguir la romeria i, això si, passar pels poblets de la zona.
El pont és de qualitat enginyeril més aviat dubtosa, però fa el fet. Primer fem una estoneta de planeig, amb una mica de pendent. Es veu fresat per allà on ens marca el camí, per tant anem seguint bé. Tornem a estar amb plantes, no es veu el terra, per tant els bastons que ens vem endur i que jo no tenia clar si m’anirien bé, ens han fet un grandíssim servei. Inclús molts rierols i llots els travessem utilitzant-los com si fossin crosses.
Un momentet de pedres, i ja som un altre cop a les plantes. Coi de plantes! En mirar amunt dels torrents, sovint hi ha neu acumulada. Suposem que és neu de la temporada anterior, però pel color podria ser de fa una dècada. El torrent es va obrint pas per sota, i no arriba a desfer-la del tot.
Fot un bon vent. Amb la panxa plena encarem el marron de la baixada… amb alegria!
Des d’aquí veiem tota l’altra vall, una vall amplissima, la que puja des d’Ushguli, i va fins a la glacera de Shkhara. Si no ho haguéssim fet així, aquesta part no l’hauriem vist, doncs hauriem arribat al poble d’Ushguli per baix. Així que estem cansats però contents!
Per sort també hem pogut trampejar el camí a trossos per dins d’un dels torrents que, de forma miraculosa, anava gairebé sec.
La vall d’Ushguli, amplissima, verdissima, amb la glacera de Shkhara al final.
I l’altra banda, amb el poblet d’Ushguli al final. L’August diu que li sembla que es el poble més alt d’Europa que està poblat durant tot l’any. Estan una mica per sobre dels 2.100 metres.
Quan arribavem a Ushguli ens hem trobat alguns pagesos que dallaven herba pel bestiar a l’hivern. En fan uns simpàtics pallers que llavors arrosseguen sobre uns llargs trineus de fusta fins a la vora del camp. Els deuen recollir amb algun camionet.
Aquest home ens deia si el voliem ajudar… que no calia tècnica… però nosaltres no anem sobrats de forces precisament…
No podem badar gaire estona per Ushguli perquè hem de tornar a Mestia, d’on vem sortir. Vem deixar allà part de l’equipatge per no arrossegar coses innecessàries. Ushguli es un poble molt bonic. Ple de torres per totes bandes. I també hi ha el “bisbat”
A sota, el poble:
Aquí ja hi ha molt més moviment. Hem destinat mitja horeta i la resta de la nostra bateria a pasturar una mica pel poble i fer quatre fotos
Estem contents, molt contents. Quin lloc! Quina gent! Quines muntanyotes més enormes! Quins poblets més encantadors! Quant bestiar i què poques persones! Visca Svanetia!!
A les 7 esmorzavem els mateixos que ahir menys el Beka, que ens va dir que se n’anaven de festa a Iprali. Hi anaven a peu, 2,7 km. Ell i algun altre del poble. Quan ens hem llevat dormia en uns llits que tenen als balcons. Diu que així quan se’n va a dormir veu les estrelles i que el desperten els ocells.
El tiet del Beka ens fa sortir a fora per veure les vistes de les muntanyes. A aquesta hora no hi ha núvols, i encara que hi ha poca llum encara a la vall, val la pena fer la foto
Nosaltres desfem part del camí d’ahir, fins a les barraques de fusta dels pastors, on hi hem de trobar un pont per travessar el riu. Possiblement haguessim trobat el pont, però crec que ens ha facilitat una mica la feina una app que desconeixia i que ens va ensenyar el noi hongarès, mapy.cz. L’app és txeca, i crec que per “caminades fora pista” com les nostres ens pot resultar més útil, així que l’hem posat a treballar. So far so good.
El pont és de qualitat enginyeril més aviat dubtosa, però fa el fet. Primer fem una estoneta de planeig, amb una mica de pendent. Es veu fresat per allà on ens marca el camí, per tant anem seguint bé. Tornem a estar amb plantes, no es veu el terra, per tant els bastons que ens vem endur i que jo no tenia clar si m’anirien bé, ens han fet un grandíssim servei. Inclús molts rierols i llots els travessem utilitzant-los com si fossin crosses.
El camí ens fa travessar el torrent. Pedres=“bien”, plantes=“caca”.
Un momentet de pedres, i ja som un altre cop a les plantes. Coi de plantes! En mirar amunt dels torrents, sovint hi ha neu acumulada. Suposem que és neu de la temporada anterior, però pel color podria ser de fa una dècada. El torrent es va obrint pas per sota, i no arriba a desfer-la del tot.
El camí va totalment perpendicular a les corbes de nivell, i no ens vem adonar que les corbes estaven MOLT juntes, per tant ens toca fer 500 metres de desnivell entre les plantes. A vegades es troba un camí, a vegades no…
Sovint les plantes ens arriben al nas…
Això pla és fer exercici…
I mica en mica anem arribant però jo necessito recuperar l’alè de tan en tant, i de pas vaig observant com, un altre cop, tinc ocasió de veure tota la serralada d’Svanetia.
Quan arribem a dalt de tot resulta que no hi ha cap parada de gofres, així que ens autopremiem amb algunes galetes, fruits secs i aigua. I LES VISTES. El millor de tot amb diferència! Ens hem enfilat al la serra de Maphkrani, al cim més baix, a 3000 i escaig metres. Veient la baixada que ens espera, no ens animem a anar més amunt.
Sovint les plantes ens arriben al nas…
Això pla és fer exercici…
I mica en mica anem arribant però jo necessito recuperar l’alè de tan en tant, i de pas vaig observant com, un altre cop, tinc ocasió de veure tota la serralada d’Svanetia.
Quan arribem a dalt de tot resulta que no hi ha cap parada de gofres, així que ens autopremiem amb algunes galetes, fruits secs i aigua. I LES VISTES. El millor de tot amb diferència! Ens hem enfilat al la serra de Maphkrani, al cim més baix, a 3000 i escaig metres. Veient la baixada que ens espera, no ens animem a anar més amunt.
Fot un bon vent. Amb la panxa plena encarem el marron de la baixada… amb alegria!
Des d’aquí veiem tota l’altra vall, una vall amplissima, la que puja des d’Ushguli, i va fins a la glacera de Shkhara. Si no ho haguéssim fet així, aquesta part no l’hauriem vist, doncs hauriem arribat al poble d’Ushguli per baix. Així que estem cansats però contents!
I ara avall, pel recurrent camí poc o inexistent. Plantes i plantes, algun turmell torçat i força cops de cul a terra. Som-hi!!
Per sort també hem pogut trampejar el camí a trossos per dins d’un dels torrents que, de forma miraculosa, anava gairebé sec.
La vall d’Ushguli, amplissima, verdissima, amb la glacera de Shkhara al final.
I l’altra banda, amb el poblet d’Ushguli al final. L’August diu que li sembla que es el poble més alt d’Europa que està poblat durant tot l’any. Estan una mica per sobre dels 2.100 metres.
Quan arribavem a Ushguli ens hem trobat alguns pagesos que dallaven herba pel bestiar a l’hivern. En fan uns simpàtics pallers que llavors arrosseguen sobre uns llargs trineus de fusta fins a la vora del camp. Els deuen recollir amb algun camionet.
Aquest home ens deia si el voliem ajudar… que no calia tècnica… però nosaltres no anem sobrats de forces precisament…
No podem badar gaire estona per Ushguli perquè hem de tornar a Mestia, d’on vem sortir. Vem deixar allà part de l’equipatge per no arrossegar coses innecessàries. Ushguli es un poble molt bonic. Ple de torres per totes bandes. I també hi ha el “bisbat”
A sota, el poble:
Aquí ja hi ha molt més moviment. Hem destinat mitja horeta i la resta de la nostra bateria a pasturar una mica pel poble i fer quatre fotos
Estem contents, molt contents. Quin lloc! Quina gent! Quines muntanyotes més enormes! Quins poblets més encantadors! Quant bestiar i què poques persones! Visca Svanetia!!
Diu la Gemma que s’ha retrobat amb les muntanyes a Gósol. No sé qué pensará quan vegi aquestes MUNTANYES.
ResponEliminaCertament això de les muntanyes és molt subjectiu, a mi aquestes m’han ben enamorat, i com que n’hi ha tantes i son tan grosses no deixo de sorprendre’m. De totes maneres, les “nostres” també les trobo esplèndides!
Eliminajo crec que us haureu d agenciar un "machete", per quan trobeu més plantes!!🤣🤣
ResponEliminaSaps? En vem comprar un a Birmània al 2017. No en recordo el nom, però l’August estava cofoi com un nen amb un caramel. Ara bé, no queda gaire bé endur-se’l de viatge… sobretot als aeroports… heheheh
Eliminano, d aquestes coses no he de comprar a cada lloc que aneu..hahaha
Elimina