Etapa 3: D’Adishi a Khalde (glacier bonus track included) - 22,8 km; desnivell 1.171m
A mi m’ha despertat una vaca. Crec que és la primera vegada que em passa. A la porta de la guesthouse hi dormien un parell de vaques, el parell de porquets simpatiquíssims que ja clapaven al sol la tarda anterior, els gossos,… però mai m’havia despertat el mugir d’una vaca.
Un parell de “locals de 4 potes” s’apunten a seguir-nos. A ells tan els fa si s’enfanguen les urpes, i son bastant més àgils que nosaltres. Potser hauriem de fer com ells, perquè al final quedem xops de peus igual, i en canvi sembla que anem fotent una gincama amb les pedres, les herbes, els bassals, i tot plegat.
El petit ha volgut sortir a primera plana en aquesta foto que, encara que l’he vist 25 vegades em fot molta gràcia.
Per nosaltres caminar significa també deixar espai, i això vol dir no ajuntar-se amb altres grupets. Cadascú que camini al seu ritme, però no cal que fotem la “romeria”… Avui és el dia que coincidim amb “tothom”, perquè la ruta establerta surt d’Adishi fins a Iprali. Nosaltres volem anar a Khalde, que és abans de Iprali, però una bona part del recorregut serà el mateix per tots, per tant hem sortit d’hora i mirat de no fer tap tots plegats pel camí.
A mesura que ens apropem a la glacera cal travessar el riu (riu de la glacera), i això cal fer-ho sobre d’un cavall. Oportunament un grapat de mossos del poble ja ens havien anat avançant prèviament pel camí amb el seu cavall… de manera que quan hem arribat ja estaven una colleta allà espreant que “la romeria” passi per caixa. 20 laris per creuar el riu a lloms del cavall. Son uns 7€, i ja està bé que es guanyin la vida.
Els nostres amics de quatre potes amb inquetuds tiktokers s’han de quedar a la riba esquerre.
Aquí comença la pujada fins a un coll que ens canviarà de vall, cap a la vall de Iprali i Khalde. El camí de pujada és ple d’aigua, com tots els camins que hem fet fins ara, però aquest a més és ple de plantes, tolls, torrents, … sort n’hi ha que no hi ha gent (els portem al darrera), sinó hauria pogut ser terrible.
A mesura que les plantes “escampen”, anem agafant vistes de la glacera d’Adishi. Quina bèstia!
A mesnura que aniràn passant les hores aniran creixent els núvols i cada cop els cims es desdibuixen més. No em voldria equivocar, però mapa en mà crec que el cim de l’esquerra és el Tetnuldi, i el de la dreta el Katintau, a 4.858m i 4.979m respectivament.
Mentre pujavem fins al coll, hem pogut sentir en diverses ocasions com la glacera es fon. Se sent com un tro, a vegades més llarg a vegades més curt. El primer cop no hi hem sigut a temps, perquè teniem plantes fins a l’alçada del nas, i no hem vist res. A mesura que hem anat pujant, i també des del coll hem pogut veure com, mica en mica, la part més baixa des desintegra i despareix en la cascada que es veu a la part de baix a l’esquerra. Això per no assenyalar tota la morrena que ja ha desaparegut. Aquí pot semblar petit, però aquestes parets que separen on hi havia la morrena del bosc/arbres, deuen fer un grapat important de metres d’alçada.
La vall que deixem enrera i Adishi al fons. Més enrera una mena de Pedraforca que hi ha darrera Mestia (nevat a la dreta de la foto, molt difuminat). És el Mt. Ushba, el “pollegó”del sud és a 4.700m, i el del nord a 4.698m.
Un cop al cim hem tingut una d’aquelles idees que tenim de vegades…. Hem tret el mapa (si, a banda de mapes digitals portem un parell de mapes físics) i hem estat valorant de variar una mica la ruta.
Teòricament, des del Pas de Chkhutnieri (a 2.722m)haviem de seguir una baixada en ziga-zaga, i en 1 o 2 hores hauriem sigut a Khalde, amb tot el dia per davant. Però ja haviem carenat amunt 100 metres més, fins a veure la glacera d’aprop, i segut a endrapar quatre galetes. Un cop aquí, hem decidit fer ruta alternativa i seguir per la carena on erem. Al mapa hi havia un camí, algun “view point”, i clarament podiem remuntar fins a Ushguli. Una quilometrada important, però,… vols dir que no ho farem? Si, si, anem fent i anem veient a veure… que avui fa bon dia i no cal patir per tempesta ni pluges ni res…
Doncs vinga, amunt! Hem anat seguint el camí del mapa, i que també apareixia a maps.me, una aplicació de mapes que fa anys que utilitzem i que en general ens ha donat bon resultat. A mitja alçada haviem de girar a la dreta i trobar un camí, per tornar a baixar a la següent vall, i així poder veure d’aprop les muntanyes i glaceres de la vall d’Iprali i Khalde.
Doncs vinga, amunt! Hem anat seguint el camí del mapa, i que també apareixia a maps.me, una aplicació de mapes que fa anys que utilitzem i que en general ens ha donat bon resultat. A mitja alçada haviem de girar a la dreta i trobar un camí, per tornar a baixar a la següent vall, i així poder veure d’aprop les muntanyes i glaceres de la vall d’Iprali i Khalde.
La baixada fins a la següent glacera ha estat com un concurs per intentar no caure de cul a cada passa i de pas no anar a parar 500 metres més avall. Alhora, calculant que poguessim arribar fins al peu de la glacera sense haver de retrocedir, perquè la pendent no acompanyava. Camí? Sobre el paper si que hi havia camí. Sobre el terreny?… sobre el terreny a vegades és una altra cosa.
Tot i així, ens ha permés aproximar-nos força a les dues glaceres, la d’Adishi, i la de Zaresho-Khalde.
Quan hem interpretat el què seria el camí al 100% fins a Ushguli hem desistit. Massa quilòmetres, massa desnivell,… i tampoc teniem tanta pressa… Ara calia però trobar algun camí per reconduir-nos fins a Khalde.
Hem baixat fins a la glacera. Fins molt aprop del punt on surt l’aigua que llavors forma el riu. No ens hi hem posat al damunt perquè arribar-hi ens hauria costat un esforç que vem determinar que no compensava, sumat a una situació desconeguda sobre el gel, les pedres. A vegades cal decidir que no cal.
I a partir d’aquí ens hem buscat la vida, resseguint el camí. Quin camí??? Doncs teòricament n’hi havia un, a l’hora de la veritat… allò que dèiem…
Guapo el camí eh?
Quan ja no podiem gestionar més plantes, hem canviat pel riu. Com que Khalde es a tocar del riu, estava clar que seguint el riu arribariem a Khalde. Doncs, apa, pel riu…
I quan per la vora del riu no es pot? Doncs pel bosc! L’August xiulava per si de cas hi havia algun os que no hagués berenat…
Hem atravessat un riu vermell. De ferro suposo. Algunes de les roques també eren d’aquest color vermellós de ferro rovellat. Fins i tot l’aigua en alguns trams sembla que porti oli, com als ports esportius de molts pobles de costa.
I moooooolta estona després, vem trobar “el camí”, el què hauriem seguit si haguéssim seguit “la romeria” fins a Iprali. Jaja, a aquesta hora ja no queda ni una ànima (no és tard, son les 16:30h de la tarda, però sobre el traçat estàndard ja estariem dutxats i fent la cervesa de fa estona).
Per variar els últims 5-6 km son una gimcana de torrents, bassals, i riuets. Ara però hi han passat per davant tants d’altres, que per les petjades ja endevinem per quin costat del bassal cal passar per no mullar-se els peus (tot i que a aquestes alçades a nosaltres ja ens es ben igual).
Encara parem a mirar de lluny unes barraques de pastor fetes de fusta, i a fer un glop d’aigua en un gran roc mentre mirem la força del riu.
Ens apareix aquesta pobra sargantana que deu haver lluitat per assolir un status social important, o una parella per perpetuar l’espècie,… i no n’ha sortit ben parada.
I una mica abans de les 18h, quan el track diu que gairebé hem caminat 23 km, arribem a Khalde. Com que hi ha 3 cases que s’aguantin dretes i dues son allotjaments, no caldrà sortir a pasturar pel poble ;)
L’edifici és entranyable, i encara més en Beka, el noiet relacions públiques de la familia que regenta el local. Ritus habitual, dutxa, cerveseta, i a les 19h a sopar. Com que la romeria és a Iprali, aquí estem la mar de tranquils. Una parella de berlinesos de mitjana edat, i una parella de joves hongaresos que han fet dues etapes en un dia, i arriben bastant petats.
El Beka viu habitualment a Tblissi, però als estius venen aquí amb la familia (ara hi ha els tiets, la seva germana i un nebot molt petit). Ens explica que en temps del seu rebesavi hi vivien 35 persones en aquesta casa! No m’extranya que ara sigui una guesthouse! A Khalde a l’hivern no hi viu ningú. Ara a l’estiu hi ha 5 families. La familia és el més important per la majoria de georgians. Quan no estan amb la familia els van a visitar!
Ens explica moltes coses en Beka. Només arribar li he demanat si col·lecciona fòssils. Tenen un grapat de pedres a l’ampit de la finestra de la cuina. Diu que no, que son minerals, i que em donarà una cosa. Al cap d’un moment apareix amb un mineral petit, dos quars junts, com el Mt. Ushba (això li he dit jo. Li ha fet gràcia). Tot i que és molt jove, diu que l’hivern de l’any 87, després de Txernòbil, el gruix de neu arribava al segon pis, i que era de color groc. Li demanem pel retrocés de les glaceres i ens explica que fa uns anys van venir uns fotògrafs que estaven documentant aquest fenòmen, i que van comparar les fotografies amb les que, 100 anys enrera havia fet un fotògraf italià, Vittorio Sella. Diu que les glaceres de Geòrgia encara estan tenint un coportament acceptable en comparació amb altres glaceres arreu del mon.
També parlem dels russos. Diu que no hi ha cap mal rotllo amb els russos. Ara, el govern rus és una altra cosa. Diu que aquí a les muntanyes les coses son diferents… que estan tan aprop que el seu avi deia que si sortia de casa amb un “puri” (pa) acabat de fer, encara arribava calent a la frontera. (No me’l crec gaire aquest “ditxu”… però em sembla una bona manera de representar la proximitat entre els habitants de cada costat del Caucas).
Ens explica moltes coses… que la seva mare va caure al riu fa 5 anys, i que no en van trobar el cos fins al cap de 9 dies… o li demanem perquè els hi tallen les orelles als gossos (ja sabiem la resposta, però agrada quan a un li confirmen de primera mà el què ha llegit…), i és que hi ha molts llops aquí, i els hi mosseguen les orelles als gossos. Per estalviar-los el patiment, les hi tallen de ben petits, que diuen que amb la seva tècnica no pateixen gens. Sovint també els hi tallen la cua. Tenen gossos enormes, ni “chiuauas”, ni gaites en vinagre. Gossos. Grossos.
Ens ofereix vi, que els hi porten de la zona de l’est de Geòrgia, perquè aquí fa 6 mesos d’hivern, i de moment la vinya, ni de broma. També “Txa Txa”, que fa la seva tieta (la tieta al costat somriu còmplice amb cara de simpàtica, per reforçar el discurs del nebot)
Detall de la sala d’estar amb la cuina econòmica. Aquí la tieta cuinava amb una cuina normal. Suposo que aquesta és per quan fa fred i més com a llar de foc que no pas com a cuina.
D’esquerra a dreta, la parella d’hongaresos, el Beka dret al mig, la berlinesa (l’home encara no havia segut a taula), i l’August.
Quin dia més complert!!
Quedem per esmorzar a les 7. Tothom plega veles abans de les 22h… jo em quedo a escriure una mica fins que ja no guipo res del teclat de l’ipad… (i m’he acabat la cervesa!)
Oh!
ResponElimina