Etapa 2: De Tsvirmi a Adishi (17,5 km; desnivell 984m)

Tsvirmi ha sigut un lloc revelador. L’August em diu que està revivint els anys 80 a Josa, a Gósol, i tota aquella zona que ell solia recórrer, sobretot als estius.

La Shorena ens ha preparat un esmorzar deliciós, amb prunes molt madures, segurament del pruner d’aquí al davant, melmelada de gerds (que també hem anat trobant pel camí), iogurt fet a casa, patates fregides o cuites no se com però que estan bonissimes, ous durs de les gallines que també campen per aquí….  Això es quilòmetre zero. 

Mentrestant un dels fills segueix davant l’ordinador. A estones clapa. La mare el desperta i segur que el què li diu és “va coi, ves al llit i deixa de fer el cagamandurries aquí davant el “computer”, això si que s’entén”. La iaia surt d’una de les habitacions que hi ha al costat de la tele amb la bossa d’aigua calenta, i la buida a la pica. Ara ja es freda. Aquesta nit, un altre cop.

Ens hem esperat una estona al porxo abans de marxar, perquè torna a ploure… ha plogut tota la nit i encara plovineja una mica… però cal seguir, no ens podem quedar a Tsvirmi.

Deixem el poble enfundats de nou amb roba d’abric i el xubasquero (que porta 5 anys amb nosaltres voltant el planeta) molt a mà, perquè ens l’anirem posant a estones

Saludem a les vaques, les gallines, els porcs, i tots els qui ja campen pel poble. Ni una ànima humana malgrat ja son passades les 9

Els veins de la zona ens saluden quan passen amb el cotxe per aquestes carreteres destartalades. “Gamarjoba”!! I a vegades et demanen on vas, o et saluden mes o menys. En general molt agradables. Deuen pensar, on van aquests flipats sota la pluja…

Més o menys hem vist alguna glaçera, els pobles de sota,…. Tots amb les seves torres de guarda i guaita ben característiques

I hem arribat a l’estació d’esquí, suposo que d’Adishi (no tinc gaire controlats els noms de les coses, ni els topònims… ben just per “hola”, “gràcies” i els pobles on anem), Aquí abans que nosaltres devia arribar, o be una tempesta tremenda, o bé un calculista d’estructures borratxo de “Txa Txa” com una patata…perquè aquest food court de l’estació no convida gaire a fer-hi precisament una fondue i un gintònic…

A mitja alçada de l’estació ja ens hem ajuntat amb altres caminants que venen d’un altre poble (hem fet el camí alternatiu, i per tant ara ens trobem amb la “riuada”). Bé, un parell de grupets, un de joves plurinacionals que agafen el lower trail fins a Adishi, i un altre de més maduritos polacs, o russos, que com nosaltres fem el upper trail. 

Al capdamunt les vaques (de tots els colors) ens observen. A mig camí una familia que havia pujat a fer el picnic de cap de setmana ens convidava a compartir l’àpat… però l’hem declinat amigablement amb molts “madloba” (gràcies) i un grapat de somriures amigables, que, al final, tots interpretem igual.



D’aquí hem anat mantenint alçada, una mica amunt, una mica avall, i en algun punt ens hem hagut de treure les bambes per passar pel torrent. Buff., QUANTA AIGUA, i què freda!! Haha, de cop, un cop passat el torrent, era com si haguessim recuperat els peus, totes les terminacions nervioses estaven de punta!! Heheh

I amb una llarga i abrupta baixada hem anat accedint fins al poble d’Adishi. No sense relliscar diverses vegades, sucar les bambes i mitjons en fang i aigua fins gairebé el turmell en més d’una ocasió, però bé, bé, amb ganes d’arribar al Nino & Tarzan GuestHouse. A vegades intento pensar d’on treuen els noms pels guesthouses…. Nino es veu que era una dona que va fer que nosequin rei de “turno” es reconvertís al cristianisme, i per tant actualment li estan tots mols agraïts a la tal Nino, però això i Tarzan no acabo de veure per on casen…. En fi, aquest era el poble, i aquesta la guesthouse

Hahahha, que et penses que està declarat en ruines i a punt de fotre’l a terra… però noooooo, just estan ampliant la segona planta!!! Nosaltres de fet hem dormit a dalt, a l’esquerra, on hi ha la finestreta blanca de punt rodó. Les parets encara no estaven pintades, el bany encara perdia aigua per tot arreu…però aquí les coses son així. De fet ens hem adonat amb els viatges que LES COSES SON AIXÍ, I LLAVORS HI SOM NOSALTRES; AMB UNS PRIVILEGIS I UNA QUALITAT DE VIDA QUE NO APRECIEM, PERÒ QUE AQUESTA GENT NI S’IMAGINA. 

I com que no haviem caminat prou, ens hem dutxat, hem anat a fer una cerveseta en un rooftop a quatre passes molt enfangades de “casa”, i hem sortit a conèixer el poble. Primer als què estaven més aprop. Aquest parell de porquets que prenien el sol a l’entrada…

I des del rooftop, aquest pi feia de ciment per evitar que aquesta preciosa torre vegi la fi dels seus dies.



Hem anat a veure si podiem entrar en alguna de les torres, amb poc èxit

A aquesta, aviat se l’endurà l’aigua…



I aquesta seria la casa que em compraria. Tan boniques. Seriem ben feliços aquí, amb un parell de vaques, un parell de cabres, uns porquets, gallines, un gos, el Pésol, la Cigro, i la Katchapuri (que es el nom de la colometa2 i que es un pa típic d’aquí farcit de formatge). L’Equilibrista haurà de viure a la cuina, que sempre hi fa bo a les cuines georgianes

I hem seguit campant pel poble i veient com, o bé caurà tot a terra, o bé el turisme reconstruirà tots aquests preciosos edificis.

Aquí fins i tot hem caçat (fotogràficament parlant clar) un aligot que devia buscar el sopar…





La casa grossa mig en obres és on hem dormit nosaltres. Just a sobrem, al capdamunt del poble l’ermita i el cementiri. Ben parcel·lat. Curiós això de les parcel·les mortuòries…



Avui el vigilant del cementiri era aquesta cabra molt banyuda. Jeia i controlava el cotarro tot endrapant fulles verdes



Hem baixat fins a la part baixa del poble, on una padrina garlava pel mòbil. Hahah, hi ha poca feina aquest estiu… tenia el guesthouse buit la dona… quan arribes al capdavall del poble ja tothom ha trobat hostel. És el què passa els anys de vaques flaques.

Després hem fet cerveseta en un pseudo rooftop, també al capdavall del poble. Aquests però tenen un cartell enorme que és l’unic que es llegeix quan t’acostes a Adishi. Hem picat al timbre (d’aquells de botones dels hotels), i com que no ha aparegut ningú hem seguit trepant pels carrers de fang … però a mig camí ha aparegut un noi suat dalt d’un cavall disculpant-se, perquè era l’hora de recollir el ramat de vaques, i ja ho ha sentit ja, però havia d’acabar de replegar les vaques abans de servir cerveses. Cap problema, només per l’esforÇ deld pobre sagal, hem girat cua i tornat a la guingueta. 

Allà ens hem trobat al grup d’espanyols que ja ens vem trobar al tren de Tblissi a Zugdidi. Hem garlat una estona de tot plegat, del virus, dels viatges, i fins i tot de Benidorm. No hem allargat perquè a les 19:10h haviem quedat amb la mestressa que hi seriem a sopar.

Després de sopar, on hem coincidit amb el grupet de joves multinacionals que ja haviem trobat al matí i que també estan al Nino & Tarzan, els hem acompanyat a fer una “Txa Txa” un orujo del país a base de raïm. Correcte, però jo a base de raïm prefereixo el vi. Ells feien jocs de cartes i nosaltres hem retirat d’hora, que ja no en tenim vintis….