Etapa 1: De Mestia a Tsvirmi (12,5 km; desnivell 689m)

Com us deia el dia ha començat complicat. Havia plogut tota la nit, i quan ens hem llevat a les 8 no feia pinta d’anar d’una altra manera…

Hem decidit agafar-nos-ho amb molta calma, i esperar a veure si escampava. Igualment, fins allà a les 9 no podriem esmorzar, i fins a les 10 no obren el telecadira. Mestia es una estació d’esquí. Petitona suposo, però amb un parell de remuntadors de cadira i alguns “remuntadors de cul”. A Murcia en diuen “tiraculos” o “jamonera”, que també em sembla un concepte la mar de simpàtic.

En fi, que ens hem articulat les pertinences entre el forro polar i el plàstic apedaçat que ja ha voltat mig planeta (han vingut a cada viatge des de 2016 quan els vem comprar), i just quan hem aparegut a la base del remuntador just deixava de ploure. Com una mena de miracle, si fa o no fa. Tot i així hem quedat xops de cul en seure a la cadira, però eh, a veure qui es queixa amb la previsió merdosa d’aigua que teniem a la vista…

Només la primera cadira era oberta, per tant la segona part ens ha tocat fer-la a peu. 

Per la pujada hem trobat moltíssims bolets. Fins i tot rovellons! Eren d’avet però… gens bons, ja ho sabem això!

Aviat el plàstic ens feia una mica d’efecte sauna, així que un cop al capdamunt de tot, ens hem alliberat. Prèvia foto :)

Us podeu imaginar que hi ha poc moviment. Un petit grup de polonesos d’edat mitja-avançada, i dues parelletes semi joves del país, o potser russos. No hem trobat ningú més.

Ah, si, el vaquer d’un ramat, amb un parell de cavalls i un gos enorme que ha lligat només veure’ns. Un detall. Gràcies.

Son guapes aquestes vaques. Tenen el front pelut, de rínxols :)

Després de carenar una estona amb poques vistes (molts núvols i boira), aviat hem començat a baixar i a veure el poble destí: Tsvirmi

Sentiem de lluny el sorollàs de l’aigua que porta el riu. Brutal, com ho ha de ser verd aquest lloc a 15 d’agost?





Hem anat entrant al poble, gaudint de l’estona, perquè, un cop aquí, ja ho tenim tot fet, ja no ens espera ningú. Quina delícia de lloc, quina pau.

El poble està envoltat d’una tanca llarguíssima de fusta, que a més també fa de llinda de les diferents finques i propietats.

Una de les coses que més crida l’atenció dels pobles d’aquestes valls son les torres que tenen moltes de les cases més antigues. Eren torres on s’amagaven les families (sobretot les families benestants) quan hi havia visites inesperades. Una forma de resguardar-se segurament més intel·ligent que altres llocs on fan soterranis. Aquí almenys tens les vistes de què està passant, això segur.



Tot i així, deuen ser molt costoses de mantenir, i la majoria no presenten un bon estat. Moltes portes que no “porten” enlloc.





Hem arribat a Shorena’s Homestay or Guesthouse. En definitiva, a casa de la Shorena. Una casa alegre, de colorins, gran, acollidora, i amb gent de totes les edats, la familia.

La casa blanca és on dormen, on hi ha (suposo) totes les habitacions, el bany, els armaris,… i la caseta lila és la cuina, la sala d’estar, el lloc on s’està calent (es veu la xemeneia a l’esquerra de la teulada). Us escric des del porxo de la casa blanca, ara que ja el dia ha decidit que també se’n va a dormir, i mica en mica vaig deixant de veure les lletres del teclat. 

Una dutxa calenta ens ha tornat a la vida, i després d’una cerveseta local, ens hem tornat a calçar les bambes amb plataforma (de fang sobretot, i algunes caguerades de vaca i cavall també, segur), i hem sortit a conèixer Tsvirmi. Haviem quedat amb la Shorena que ens faria el sopar a les 19h, així que teniem temps de sobres per sortir a descobrir aquest poblet del Caucas.

I jo m’he enamorat. D’aquest poble, dels seus carrers enfangats, del bestiar de tot tipus que és l’únic que campa pel carrer, de les torres altissimes de pedra pissarrosa, de les teulades de xapa i de les parets senceres de finestres de fusta, però sobretot de les vistes, de respirar a poc a poc, de saludar als veïns amb un “Gamarjoba” que no devem pronunciar tan malament, perquè tothom ens somriu i ens respon: “Gamarjoba”.

Aquests vedells han vingut corrent, a saludar, a rebre alguna carícia dels únics turistes que passarem aquí la nit. Segur. 

Cada casa té el seu bestiar, algunes gallines, conills, porcs, vedells i vaques,… però ningú té massa, hi ha el just i necessari, sense excessos, i potser això els fa així d’especials.

Des del capdamunt, encara hem tingut més vistes. Dels pobles de sota, de les altres valls, dels porquets que campen al seu rotllo, de les ovelles i els seus xais que s’han acostat tan depressa a xafardejar que gairebé ens han fet por.

 Ja gairebé haviem arribat a l’església, impoluta, que just llavors la visitaven el què semblava una família molt nombrosa que han descarregat d’una furgo Mercedes com amb la què vem venir ahir de Zugdidi a Mestia. Mentre s’acostaven, tots han fet tres vegades el “gesto” de senyar-se. Els tres cops deuen tenir algun significat per ells que desconeixem, encara.

El cel s’ha obert una mica i hem vist algunes glaceres i cims que potser demà no veurem, perquè mentre escric sento les gotes com cauen a la teulada metàl·lica de la cuina. Esperem que sigui lleu.

I es feien les 7, i haviem quedat amb la Shorena que hi seriem a sopar, així que puntuals. A la taula i al llit, al primer crit.

Ens esperava un sopar espectacular. 

(M’ha interromput un moment un dels fills de la Shorena, que obria la porta del jardí per a què entressin els dos vedells (o vaques, no ho tinc clar perquè son petitones aquí), que ja es fa fosc i plou)

Això, el sopar. Doncs ens hem calçat unes sandàlies netes i entrat a la cuina, on ens esperava un sopar variadissim, local, sopa reconfortant per recuperar l’escalfor, pans típics d’aquí, un sense res, l’altre farcit de formatge, i el tercer de vedella i ceba. Una amanida freda de pollastre i verdures tallades amb una salsa molt fresca, unes mandonguilles gegants amb arròs i un suquet per llepar-se els dits, carabassó i albergínia amanits “nosepascom”, un estofat de trumfos i altres verdures…. I… una mica de vi domèstic.

D’acord, no és la millor foto. L’August n’ha fet més amb la càmera, però encara no les he descarregat. 
Però si que no em digueu que l’espai no és fantàstic? La padrina a la butaca, que es mirava la telenovel·la turca traduïda al georgià. Els fills al sofà, amb portàtil i mòbil respectivament. La cuina econòmica del fons és la què dona el caliu, per dins i per fora. La llenya no és problema aquí, la fusta, els taulons, … hi ha bosc per tot arreu, i no son prous per acabar-ne les existències.

Ens hem animat amb la padrina, que es queixava de mal a la cadera, i se n’ha anat a seure en un escambell a la vora del foc. 

I ja sé que a casa nostra hi ha una onada de calor, però aquí està tot xop i estem a 1.868 metres, així que el forro, l’anorac i la vora del foc, son el què millor ens va.

Va, i fins aquí. Una foto amb la més gran i una altra amb la més jove de la família (si, ja, semblo una guiri/gamba. No ho entenc… serà la llar de foc o el vi… perquè el sol segur que no!)

(Ah, fixeu-vos fins a on arriba l’efecte “Casa de Papel”!!)