Dia de viatge i descans

Avui era dia de descans obligat. Amb les cames una mica carregades de tant desnivell acumulat en poques hores, ens hem donat un dia de treva. També calia fer rentadora i creuar els dits que s’eixugués abans de les 12h que agafavem la Marshrutka (mini bus/furgo) de Mestia fins a Zugdidi. Parada de 15’ per anar al lavabo, menjar alguna cosa, fer un cafè. Per l’August, cafè. Turkish coffee. És bo, però una mica espès. el d’avui semblava xocolata desfeta.

Tres hores d’un viatge més aviat esperitat entre vaques, 4x4s, gossos i torrents desbordats. De fet el noi que ens va portar amb 4x4 ahir des d’Ushguli a Mestia ens explicava que fa 15 dies hi va haver una riuada molt bèstia, i suposo que per això està una mica tot cap per avall. Curiós el noiet taxista d’ahir. Jove, molt guapo (s’ha de dir tot), uns ulls blaus maquíssims, cabell tupit negre, igual que la barba, cuidada, com l’aspecte en general. Viu a Milà, però cada estiu vé a Ushguli, a casa seva. Tenen una guesthouse, cavalls, un 4x4,… i el què convingui suposo. Ha fet parada a gairebé cada poble per tal que l’August pogués fer l’adient reportatge fotogràfic abans de marxar de la regió d’Svaneti.

Hem arribat amb una mica de marge de temps a l’estació de tren, però no suficient per entaular-nos a dinar, així que hem comprat dos Katchapuris (pans amb formatge calents, bonissims), que ens han costat menys d’un euro cadascun, i dues cocacoles, que ens han costat el doble. Jo he fet postres a base de prunes i una petita nectarina del pati de la guesthouse on estavem. La mestressa ens va portar un plat sencer de prunes i un parell de nectarines petites. Jo encantada! Aquest matí, mentre esperavem pacientment sota la pèrgola del jardí anar fent tomba i tomba a la roba estesa, ens han portat una tassa de iogurt blanc casolà, amb un “side” de melmelada casolana, diria que de maduixes. Cuinen molt aquí, m’agrada, es fan tot el què poden. Km 0.

Això, que em despisto… pocs trens a l’estació de Zugdidi… de fet diria que només hi havia aquest programat per tota la tarda, perquè no hi havia ni rastre de cap altre tren, i era l’únic viatge anunciat a les pantalles.

Aviat passa l’estona, mentre observes aquests per aquí, aquells per allà,… un noi rinxolat de “pelos largos” se les tenia amb una senyora mes grandota, un nano jove que carregava una maleta grossa a l’espatlla no acabava de trobar el lloc per apuntar el cul, i potser s’ha passejat per tots els racons de l’andana, Alguna senyora de rigorós negre, que fa pensar amb les vídues clàssiques (son molt religiosos aquí), i un nano jove que es “senyava” 3 cops abans d’enfilar-se al tren. Son distretes les zones d’espera.

Un altre cop anem asseguts d’esquena al sentit del tren. M’agraden més els vagons que tenen seients que canvien de costat segons convingui. Aquest vagó és més modern que l’anterior, cap birgueria, però almenys les finestres no estan entelades, i, encara que m’ha tocat passadís, sec al costat de la finestra. Així no em perdo el paisatge.

De moment, tinc clar que la zona de Zugdidi és el Baix Camp de Geòrgia. Hi ha moltes plantacions d’avellanes, i al costat de la carretera hi ha moltes parades sovint composades d’un vehicle, una desena de sacs enormes d’avellanes, i alguna persona amb una hamaca, o cadira plegable.

Ahh, una altra escena curiosa del dia era un seguici d’enterrament que hem vist a la carretera. A veure, m’explico, a veure si me’n surto. Nosaltres dins la Marshrutka, a tot pebre per la rectissima carretera arribant ja a Zugdidi, el conductor no “aflaca” el ritme ni al les curves més malparides quan plovia, PERÒ, en direcció contrària, a l’altre costat de la carretera una trentena o més de persones porten un taüt sobre les espatlles. Perdó, els primers del seguici porten la tapa del taüt, per tant quan ho veus ja entens que el taüt va obert, just a darrera el taüt (obert, amb aquest sol i calor que fa…), i el seguici de familiars, amics i coneguts, somicant a peu al darrera. El cementiri era molt aprop, perquè tot just l’acavabem de passar. Ha estat potser l’únic cop que el conductor ha reduït la velocitat sense haver-hi una necessitat imperiosa de vida o mort. En aquest cas, un gest elegant de respecte.

Zugdidi ja és aprop del Mar Negre. Vist les gegantines muntanyes del Caucas des d’on venim, això d’ara sembla que sigui mentida. Els georgians, suposo que com a antics russos, tenen un concepte urbanístic que es basava en què cada familia havia de tenir una casa, gran, quadrada, amb la seva teulada de xapa metàl·lica sempre a quatre vents, i un tros de terra prou gran per posar-hi una mica de bestiar i fer-hi un hort. Subsistència bàsica. I es manté bastant d’aquesta manera pel què anem veient. Diria que en general es viu a la planta baixa, on hi ha la cuina, que escalfa tota l’estança que suposo que és la calefacció a l’hivern. Les plantes superiors deuen ser construccions posteriors. A vegades hi ha un terrat, a vegades un pis més (el què en zones turístiques és una guesthouse), o potser també habitacions en families més nombroses.

Aquest plan sembla que agrada. Veus al porxo senyores que trien verdures, fa un moment una senyora que sucava els peus en una palangana, una famlia que juga amb la canalla i un columpi al jardí, interropem l’activitat per saludar al tren!, una vaca que treu el cap per la reixa (l’herba de l’altre costat sempre és més bona!)

 …o directament el ramat que pastura a les “voreres” verdíssimes

Cada cop hi ha menys avellaners, ara hi ha camps d’un cereal que pensem que deu ser mill. No coneixem gaire el cultiu, però en algun lloc ens n’han portat a taula, i segurament no el porten de gaire lluny. Allò del km0 que parlavem…

El bestiar campa bastant al seu rotllo. Ho trobo fantàstic. Des de l’ignorància diries que aquest bestiar no és de ningú, però quan es fa fosc, allò de cada ovella al seu corral? Doncs això. Almenys en dues ocasions hem trobat una vaca davant la porta d’una casa fent paciència a veure si obrien la fonda per anar a dormir. No sé si tot el bestiar funciona igual, però em sembla estupendu que campin a la seva tot el dia i que al vespre per iniciativa pròpia es plantin a casa a dormir. Almenys els hi dona una mica de dignitat. Tan és si son cabres, cavalls, vaques, porcs, gallines,…

O oques…

També esglésies, tot i que potser esperava veure’n més. Aquesta és digna del millor dels casaments estil ibèric anys 90. Ja veig la núvia de rigorós blanc i els 300 convidats, la meitat dels quals només coneguts llunyans.

Uns veïns que surten a petar la xerradeta ara a s’hora baixa

I el quI avui tocava el “crema crema”, en comptes del “porta a porta”

Mica en mica el vagó es va emplenant, i en les darreres 3 parades m’ha tocat deixar el seient que il·legalment ocupava, així que m’he quedat sense finestra, i per tant sense fotos. Crec però que he copsat força bé el què volia anar explicant. Ara, al coi de vagó de la canalla, respirarem fons i intentaré no sentir els crits, els grunys, els plors, i els dibuixos animats dels mòbils de les mares, i llegir una mica. Queden 3,5 hores de viatge. Que s’adormin aviat, per favorT.

M’he equivocat. Quan he escrit 3,5 hores en realitat en faltaven 4,5. La majoria de la canalla, controlada, menys un “dat pel cul” que seu just als seients del nostre costat, i que viatja amb un germà una mica més civilitzat i una mare que es una desgraciada. Si, si, així, una desgraciada que ignora als seus fills i deixa que donguin pel cul a tot Déu que estem aquí. Hi ha estones, que el crio volta pel passadís i ella s’hi fot d’esquena, amb el mòbil, i anar fent. Ara faré de vella xoxa, però a la seva edat a mi m’amenaçaven amb que vindria el revisor i em faria baixar del tren, això, com a mínim, i aviat s’havia acabat el donar pel sac al personal. Al final, el sagal es un estúpid, però la culpa la té la seva mare.

En fi… això us ho escric quan ja es de nit, ja no podem mirar per la finestra perquè no es veu res, i encara falten un parell d’horetes… el tren s’ha aturat 3 cops ja, amb parada de motors, llums i tot plegat. El revisor, el de seguretat i el qui sembla el conductor van amunt i avall més aviat amb presses…. El revisor ha murmurat alguna explicació que evidentment no hem entès. En fi, ara es torna a moure… esperem que sigui la bona i ja la propera parada de motor sigui a Tblissi quan ja hàgim baixat a terra.

…i no,…aquí estem, quan se suposa que estariem a una hora d’arribar. Però no serà així perquè el tren s’ha seguit parant i anem acumulant retards… L’August ha anat a fer una mica el xafarder a veure què passa, però ningú parlava anglès, així que ha deduït (o s’ha inventat) una explicació, i semblaria que la catenària no està donant prou potència al tren, i perxò de tan en tan queda totalment parat. Com una baixada de ploms. La part bona? El dat pel cul d’aquí al costat finalment s’ha adormit! ;)

Bé, gairebé una hora més tard, ja som a Tblissi. Ja haviem agafat l’hotel a la mateixa estació, per alleugerir moviments a aquestes hores. Demà al matí ens porten el cotxe que hem llogat aquí mateix. Ara, a gaudir de les vistes!