Dels volcans de fang al desert, a tocar de la frontera russa

La Txa txa d’ahir passa una mica de factura al matí… però vem decidir que no ens quedariem a provar l’esmorzar de la Salomé, perquè aquí esmorzen mooooolt tard… i nosaltres tenim un dia llarg per davant, i volem fer moltes coses. Ens comprem una pasta i un cafè fred d’aquests en llauna (que venia de Taipei!), i ens ho prenem en un dels balcons del poble. Aviat, carretera i manta, cap a Dedoplistkaro. Allà hi ha el centre de visitants del Vashlovani National Park, i ens ha semblat adient passar a registrar-nos tal i com ens han recomanat. Tot molt complicat… primer trobar l’oficina, després la senyora que deu ser funcionaria de l’estat perquè tot anava amb la calma… li demano un mapa i abans de marxar me l’ha reclamat i me l’ha tibat de les mans… i em dona dos papers, un per anar a pagar al pis de baix, i l’altre per la policia. Al pis de baix hem esperat una estona i llavors ha arribat una altra funcionaria molt treballadora que ens ha cobrat 15 Laris (uns 3 euros). Sortim, anem cap a la policia, i el poli ens diu que no, que hem d’anar a un altre lloc. Com que no ens entenem ens fa un dibuix en un paper, intentem arribar-hi sense èxit… buff,,, a cagar tu, quin fart de perdre el temps per res…

I enfilem cap al desert. Tornarem a anar molt aprop de la frontera amb l’Azerbadjan, que no ho sabiem, però es veu que tenen conflictes amb Armènia (ens ho explicava un dels nois polacs ahir al vespre. Es ben bé que les noticies son selectives, i algunes coses senzillament no arriben). 

No és un desert de sorra. Almenys aquí no. Però està clar que dista molt de la Mestia humidissima de la setmana passada.

Aquesta senyora pastura vaques i galls d’indi ;)



Hem trobat unes instal·lacions que semblen d’extracció de gas. No s’hi veu molta activitat… però aquí no se sap mai…

L’August que és el xofer, ha conduit unes dues hores fins trobar els volcans de fang. Sona curiós oi? A nosaltres també, perxò som aquí.

Un embassament gran, molt abandonat és de les poques coses que donen vida a aquest territori. Hi ha un poblet també, que no ens hem atrevit ni a visitar, perquè sembla digne d’un spaguetti western.

Això si, la fauna segueix sent esplèndida. Hem vist ocells de molts tipus, alguns coneguts i altres no, però aquí ens ha cridat l’atenció la quantiat de gaigs blaus que hi ha. Son preciosos, i quan estenen aquestes ales tant blaves, sembla impossible que puguin viure en un lloc tan sec.

Si que hi ha una cosa que des del primer dia ens hi vem fixar i ens fa molta gràcia. Recordeu quan ereu petits i travessaveu un camp i començaven a aixecar el vol una quantitat ingent de “saltamontes”? Doncs aquí és així a TOT ARREU. I clar, si n’hi ha d’aquests al darrera hi ha ocells, i petits rèptils, i llavors ocells més grans que es mengen els més petits, i així la cadena es va ampliant, i HI HA VIDA, al mig del desert, a les muntanyes, PER TOT ARREU, i és magnífic!!

Fins i tot, a banda de tot l’off road del dia, que ha sigut moltíssim i al final un tostón, hem fet algun track digne de curses del màxim nivell, tot i que, segur, a menys velocitat (no cal oblidar que portem un pot de cotxe amb uns pneumàtics de gruix més aviat escàs…)





Aquí fins i tot es veu la torre de vigilància fronterera.



Els volcans no ens han decebut. Son petitíssims, però extremadament curiosos!

A més a més, m’he atrevit a ficar el dit al fang… i està fred. Completament fred! I encara m’ha semblat més estrany! Hauré de mirar a veure com funciona això dels microvolcans de fang.

Després, molta carretera… 2 hores més per tornar al “poble complicat amb nom de dit”, i d’allà anem fins a tocar de la frontera amb Rússia, aquest cop a Juta, al Kazbegi. Un dia molt llarg, sobretot per l’August que es dedica en exclusivitat a la conducció. Poques parades per repostar aliment pel cotxe i per nosaltres, i badar poc perquè aquí els quilòmetres es fan molt més a poc a poc del què estem acostumats.

No hem parat per res més. A mesura que arribem a Stepandsminda, camions parats a la carretera, esperant el torn per travessar cap a Rússia.

Ah, perdó, si, hem girat cua i passat dos cops per davant d’aquesta BÉSTIA enorme de tuneladora xinesa. Es veu que els georgians han encarregat als xinesos la construcció d’un tunel per estalviar un tram important de carretera que segur que a l’hivern és un problema grandiós.





I arribem a Juta. De nit. Els darrers 6 km son fora pista i es fa molt cara amunt tot plegat… la guesthouse on anem a dormir està engarristada en aquestes costes, i sense llum, tot plegat… però llavors es fa la llum, i arribem a casa de la Nathalie i la seva familia, que son una gent SUPER entranyable, i que parlen molt bé l’anglès, i tenim ocasió de parlar de la feina, del coronvirus, del Barça, de la vida, de les reformes, de la familia…. I sense previ avís ens ha improvitzat un sopar. Visca la hospitalitat georgiana!!

I ara tinc un “cotó” que ha vingut a seure a la meva falda… i no em deixa escriure…