De la ventada Tblissi a la freda Mestia

Per vist que la normativa Covid havia canviat la matinada anterior a Geòrgia, i que evidenment no en teniem cap tipus de constància, el viatge ha sortit rodó. Només aterrar a Istanbul alguna cosa era diferent perquè a tots els qui baixavem de l’avió direcció a Tblissi ens van fer agrupar i seguir a un paio uniformat de l’aeroport. Va costar una mica, però vem entendre que amb el canvi de normativa tot aquell qui entri a partir d’ahir a Geòrgia ha d’emplenar un formulari per advertir de la seva arribada. També ens va anar bé, perquè ens va distreure una de les quatre hores que teniem d’espera a l’aeroport, i mira, d’una manera o d’una altra, no es fa mai tan feixuc. Cert que si ens ho haguéssin explicat bé, hauriem tardat 5 minuts a resoldre el problema, però vaja, sense queixes.

L’arribada a Tblissi puntual, a les 23:55h. Un aeroport petitet amb una bandera enorme per si dubtes en quin país has arribat i un tal Temur Gavashelishvili ens esperava amb una furgo Mercedes digna d’un ministre per portar-nos a l’hotelet modest que haviem reservat just davant de l’estació de tren. Elegància del Temur, per oferir-se a esperar per si voliem treure diners del caixer i gestionar-nos una SIM pel mòbil. Perfecte, no comptavem amb poder fer tanta feina només arribar.

Hem dormit plans com una lloseta de pissarra en una teulada de borda andorrana, però a mi m’ha despertat la claror d’un sobresalt. Aquí surt el sol bastant més d’hora que a casa nostra, i per un moment he pensat que no arribariem al tren de les 8:10 direcció a Zugdidi, a poquets quilòmetres de la costa del Mar Negre. Cap problema, tot en ordre. Fins i tot hem sigut a temps a comprar un croissant i un kannelbullar d’abans d’ahir i un cafè de sobre extra ensucrat. Cap queixa. Res, hauria sigut molt pitjor.

Quatre vagons, sense excessos. 

Amb les cortinetes de la iaia i unes butaques destartalades. Però amb espai per les cames, i marge de moviment amunt i avall dels quatre vagons. Un inconvenient… uns vidres dobles pervertits per la brutícia i la humitat que ens han privat de les vistes. 

Així que, sincerament, he dormit molt, que crec que ho necessitava. L’August s’ha dedicat més a la observació del personal, i a buscar alguna finestra que no estés entel·lada. El maquinista tenia altra feina, avisar gossos i vaques amb la botzina per no atropellar-los. I és que aquí els ramats, s’assemblen més als de la India que no pas als de Campllong.

A les parades, l’encarregat de cada vagó tancava lavabos, obria portes i coordinava al personal que puja i baixa en cadascuna de les estacions, per alliberar la banderola i avisar amb un xiulet per procedir la marxa. (GR de l’armilla, per Georgian Railways).

A Zugdidi haviem d’agafar una Marshrutka (jo li dic “matrioshka” que em sembla més senzill). Son les furgonetes/minubus que fan els serveis de transport més o menys econòmics per territori. No hi ha mai un conductor sol, sinó una mena d’amalgama de mafiosos que van fotent crits amunt i avall, comptant bitllets i fumant cigarretes, sense que tinguis ni idea de què està passant. El final, ens hem enfilat en una “matrioshka” de 19 places, Mercedes també, i cap a Mestia falta gent! 

També haviem llegit, i après ràpid, que si tens menjar et vindràn els gossos. Hi ha gossos per tot arreu. Son macus. Pollosets…. Però macus. Els locals els hi donen menjar des del cotxe… els turistes s’estressen per menjar un kebab a la via pública

Durada òptima del viatge a Mestia, 3 hores. Durada possible, 4,5 hores. Durada real, 3 hores. 

A tot pebre anava el mafiós de le Mercedes per aquestes carreteres destartalades de muntanya. Però sort n’hi ha perquè els sotracs seran els mateixos, tan per tan, passem-ho ràpid. El temps ja és un altre. Ja no recordem la xafogor, i portem uns jerseis d’hivern que abans d’ahir haguessim jurat que no ens posariem ;)

Ja som a Mestia. Aquí començarem una caminada d’una mica mes de 60 km que farem en quatre dies. Anirem carenant alguns d’aquests cims, i ens acostarem a veure el què queda de les glaceres. No farem cap “super cim”, venim a veure paisatge, a allotjar-nos en guesthouses, tastar el famós vi georgià i a conèixer la gent de per aquí, que tenen unes muntanyotes esplèndides i uns rius que foten el temperi d’una discoteca eivissenca en plena temporada alta.

Hem sopat al local on tocaven música tradicional. Una barreja de… què us diria… flamenc, balcànic, àrab,… molt folklòric, això si.

I després de sopar una passejadeta abans de retirar-nos a recuperar energies. Els forners ja treballen. Fan “Puri” que diria que és el pa. Els tenen a punt i els couen quan arriba el client. Quin luxe, us imagineu?

I ens hem acostat a veure les seves torres característiques de les cases tradicionals, on s’amagaven les families quan hi havia intrusos a la zona. 

Per tancar, un “TOOOO”… (TOOOO = Vehicle gros, rural, a vegades tractor, a vegades camió,… es una adaptació del concepte “TOOOO” que deia el Marc Serra Tor quan veia un tractor i encara no sabia ni dir mama o papa, hahahah) . Em sembla que ens farem un tip de veure vehicles particulars aquí també :)