Dartlo i Parsma, a tocar dels Txetxens.

La revetlla la vam fer curta. Malgrat anar asseguts la major part del dia, aquestes carreteres tensionen el cos, sobretot pel qui condueix, així que amb una mica de foguera, cançons populars i alguna cervesa, vem estar més que servits.

Hem dormit com unes soques en aquesta habitació preciosa del pis del capdamunt. A mi m’ha despertat el sol, directe a la cara. Aix, i és que aquest cop em vaig oblidar dels antifaços que fa anys i panys que ens acompanyen pel món. Suposo que amb aquest “parón” al 2020, m’he desentrenat. De totes maneres, ja feia prou hores que dormia, i m’ha vingut molt de gust aprofitar la primera hora del matí i sortir al preciós balcó a escriure una mica i observar el fer matinal d’aquestes gents del Tusheti.

No podria haver trobat un lloc millor.

També em va bé per agafar gana. El sopar d’ahir era boníssim, i jo encara estava tipa quan m’he llevat! Fa pinta que l’esmorzar tindrà un nivell molt similar, així que millor que vagi fent lloc a l’estómac….

Hem hagut d’escatimar la dutxa, perquè no vem recordar que aquí majoritàriament funcionen amb energia solar, i normalment significa que hi ha aigua calenta a la tarda, al vespre si hi ha pocs clients i no s’ha buidat el dipòsit, però al matí… ai al matí, aigua freda que punxa com les agulles de cosir. Doncs res, com els gats, i a menjar pols a la carretera.

L’esmorzar, de traca i mocador…. 

El formatge es força dur, molt salat. Gustós, però fort. Les llesques de pa son sucades amb ou i després fregides. Delicioses. La melmelada de groselles? No n’estic segura, d’alguna cosa amb un pinyolet petit a dins. Les galetes russes de la Corona, semblen galetes daneeses. Amb una galeta puges i baixes de Queralt corrents! Els rotllets de primavera, en realitat son de formatge, i cafè, cafè per un tubo! A mi l’amanida per esmorzar em costa una mica…

I ja estem a punt per sortir, cap a Dartlo. El següent poblet en direcció nord. Son 14 quilòmetres més o menys, però hem tardat una estona… d’acord amb la carretera, està clar. Deixem enrera Omalo, i veiem les torres des de l’esquena

A Dartlo aparquem a tocar del cementiri, amb unes tombes de pissarra feixugues

El poblet és molt bonic. Diferent d’Omalo. Aquí suposo que cadascun té la seva personalitat especial. Son semblants, però tenen algunes diferències, com els balcons, o les teulades de les torres.

Hem aprofitat per fer una coca cola i posar l’esmorzar a lloc… l’hem fet en una terrasseta al capdamunt del poble, amb els nens d’una familia que estaven tots 3 enganxats al mòbil. Algunes coses no canvien enlloc. En la majoria de cases hi tenen herbes a assecar, les fan servir per cuinar i com a remeis suposo. M’agrada que utilitzin el coriandre. Pensava que era més típic de les regions asiàtiques, i no me l’esperava aquí també.

Tenen una relació especial amb els morts aquesta gent. Fen altars per tot arreu, a base de pedres apilonades les unes sobre de les altres. Aquest altar m’ha cridat l’atenció per macabra… aquest crani encara no està ni del tot descomposat

També aquest racó vora el riu, ja sortint de Dartlo i direcció Parma, el següent poble que anirem a veure. Aquesta làpida, amb la imatge del difunt en qüestió té un petit tancat, i una taula i bancs per anar-hi a passar l’estona, fer un bon àpat o el què convingui.

I seguim cap a Parsma. Aquí “s’acaba” la carretera, i ja no ens plantegem seguir més enllà. 

Parsma també és diferent. Primer haviem pensat passar aquí la propera nit, però ho hem descartat perquè, per un costat, poca cosa hi ha aquí a Parsma. Un cementiri molt gran en el què les dones no hi som permeses. Ho entenc, i ho respecto, però em fa una mica de rabieta, això no ho puc evitar. Aquesta familia ha vingut també a passar el dia i celebrar suposo. Les dones s’han quedat un tros més avall.

El poble encara és més pintoresc que els altres, i té edificis preciosos. Alguns molt destruïts, d’altres una mica arreglats

I unes torres també, com seria que no?? Amb les seves minúscules portes…

I tornem cap a Omalo. No ens podem quedar al mateix lloc on hem passat la nit anterior perquè la riallera cuinera ens ha dit que tenia un grup gran que li arribava avui. Ens ha recomanat i acompanyat a un altre guesthouse, al final de poble, i també molt bonica. Us escric des d’aquí, en uns seients al jardí, que compartim amb tres georgians simpàtics amb els què gairebé no ens entenem gens, però ens fem unes rises intentant-ho! :)