Cap al sud, amb una mapwoman en baixa forma…
Ja ho teniem clar, però quan des del llit estant hem sentit que començava a ploure, ja no hi havia lloc a dubtes. Havíem de deixar enrera la regió de Tusheti i el seu particular accés per carretera.
Aquesta és la taula on vam sopar, tranquil·lament lluny del “Txa Txa” (l’orujo d’aquí), i dels pesats
Aquí el matí és feixuc. La gent no va d’hora. I quan dic la gent, vull dir la gent d’aquí, i de rebot els altres tampoc gaire… L’hora de sopar i d’esmorzar es pacta prèviament (el què em sembla fantàstic), i no els hi agrada gaire que vulguis esmorzar abans de les 9h. Tot i així vem demanar d’esmorzar a les 8h i no hi va haver cap problema. Els georgians segur que dormien la mona, per tant no els trobariem. El bambino Mr. Bean era probable que si, però l’August i jo gestionem bé aquests personatges.
I apareix el bambino… i nosaltres saludem educadament però seguim xerrant en català de les nostres coses. Al final acabes parlant amb ell perquè no tens més remei. Ja s’he encarregat de dir-nos que fa curses de muntanya, i també esquia, i ja ens ha alliçonat sobre els allaus, i ha viatjar per la Índia (amb una novia que el deu haver deixat perquè és un subnormal!), i a Islàndia, on bla bla bla,… per matar-lo. El paio diu que vol caminar, i que hi ha un “visitor center”, … hahaha, el què no sap és que està a les “kimbambes” i que està xapat des de fot mesos segur, per la quantitat de brutícia que hi ha al damunt (el vem veure passant amb el cotxe!). Però no li dic… passo,… “have a nice trekking… bye bye”
Alguns ja ho sabeu, que sovint ens passa quan anem de viatge que no dinem. Amb aquests esmorzars i aquests sopars, acabem esgarrapant qualsevol cosa, i a vegades ni això, però sempre tenim algun dia de crisi, i l’August em diu que això no pot ser, que té una mena de malestar, i collons, que és gana!! Hahahah, així que avui haviem decidit que aniriem a dinar a un lloc molt “fancy” que ja haviem vist a l’anada cap a Omalo. En un costat de la carretera una mena de St. Benet del Bages, i a l’altre costat un restaurant/bodega. Perfecte. Com que anavem una mica d’hora, hem visitat primer l’església i el què ens han deixat del complex de turno.
Aquí encara no han après és a amortitzar el turisme. No hem pagat res enlloc, més enllà del dormir i menjar. El normal seria que haguessim pagat per accedir a la zona del Tusheti, com a zona protegida, patrimoni de la UNESCO i nosé què més, a l’església aquesta tampoc hem pagat res per entrar, els pareos i mocadors ens els han deixat de gratis…. Fins i tot els asiàtics et sablen fins a les celles! Per nosaltres perfecte…
Amb el cafè, un pet de monja ortodoxa d’acompanyament! HAHAHAHHA
El lloc, amb molta classe, perquè malgrat la mosca al plat, servien amb delicadesa, guants de làtex, i el cafè (expresso, gràcies al deu ortodox aquest) amb una mica de llet freda a part, i… un got d’aigua amb glaçons, com si fossim als Champs Elisées! Tot, per uns 18€. ;)
I seguim avall. Compteu que al final son molt poquets quilòmetres això de travessar el país de nord a sud, perquè hem sortit de molt aprop de la frontera Russa, i anirem a tocar de la fontera amb l’Azerbadjan. Una part del camí és el mateix del dia que vem sortir de Tblissi, però en un punt ens desviem, i seguim cap al sud. Aquí em confesso. En absència de cobertura mòbil (porto una SIM georgiana), he obert l’app Maps.me, que em sol funcionar bé,… i cap al sud. Hem passat de verd al secarral!
Molta gent que circula per la carretera, o que seu davant de casa a parlar amb els veïns o a mirar el trànsit. Costa força fer fotos sense parar el cotxe…
I aquí és on comença la festa… cullons! (Amb “u”), la carretera s’acaba, i ara és un camí!
Un camí amb el yin i el yan en forma de coloms que ens miren des del fil elèctric i deuen pensar on coi van aquest parell???
Primer de tot unes obres al mig del camí. Un carromato d’aquests dels gitanos “d’antes”, amb puntilles incloses!
Osties,… si? Per aquí es va al Monestir de David Gareja? … doncs sort que almenys anem amb un 4x4,…
El vaquer que mena les vaques cap a casa…
Hem passat pel mig d’un poble,… el poble estava pseudoasfaltat… però el maps.me em guia cap a fora de l’asfalt… cap a una plantació experimental almenys de tomaquères de mil tipus diferent amb uns cartellets que n’especifiquen el nom…. I sort que és un secarral… perquè a trossos no tenim gaire clar que allò vagi a parar enlloc…
… i l’August no s’acaba de creure que fins aquí no hi hagi una carretera asfaltada… no ho havia llegit enlloc! I la mapwoman mig retirada s’ho mira bé….
hahaha, i si, si que hi ha una carretera asfaltada que arriba a Udabno… hhahaha, maps.me sembla ser que no distingeix entre carretera i camí sense asfaltar…. I ens ha portat en linia recta! HAHAHAHA quin desastre! No li digueu al Marc Serra que no em torna a contractar! ;)
I avistem Udabno. Allà, al mig del no-res. El puto secarral, el poble i nosaltres amb el 4x4.
I una àliga preciosa… que se suma a la MULTITUD (en majúscules) d’ocells, rèptils, insectes, i de tot que hem vist aquests dies. Quina festa faunística més exclusiva que hem gaudit, de veritat. Son bésties més aviat petites, i no hem tingut massa ocasió de fotografiar-les, però el record que ens emportarem serà espectacular. Només ens han faltat el lupus i l’ursus, que ja els hi hem fet “tites tites”… però no han vingut a la crida.
El poble d’Udabno fa feredat. Us ho prometo, deu ser com arribar a Prípiat, al costat de la central de Txernòbil. No n’hem fet cap foto perquè diria que estavem una mica de pasta de moniato tots dos… tanta periPècia per arribar aquí?.. i ens hem trobat una parella que caminava, amb un cartell de neons lluminós sobre el cap que deia “GUIRIS”, i hem fet una d’aquelles coses que no fem… demanar… “heu trobat algun lloc interessant per passar la nit?”, i ens ha recomanat l’Oasis Club Cottages, i ens hem enamorat, un altre cop d’aquest país. Quin amor de lloc. Quin xiringuito més simpàtic, per favorT!
Ahir al vespre vem fugir, literalment, dels georgians pesadets, que al principi feien mitja gràcia, però al final es fotien pesats de collons. També va aparèixer el típic personatge que l’August va calar d’una hora lluny mentre jo era a la dutxa (dutxa de tarda, que al matí l’aigua és freda!). Per posar-vos en context en aquest Guesthouse ens costa la mitja pensió per persona 70 Laris, que son 19€ per persona. Això inclou els sopars i esmorzars que més o menys us he anat explicant, i una habitació (normalment amb bany privat). Algunes habitacions son millors, i altres perden aigua per tot arreu, però més o menys l’estàndard ronda per aquí. Barat no? Doncs aclarit això, arriba el paio aquest. Una mena de Mr. Bean grenyut, i ja li engalta a la mestressa que parla 3 idiomes però georgià no,… (i ja penses,… quin imbècil!), llavors la senyora li diu el preu, 70 Laris per persona. Ell, com que va sol, li surt millor de preu, perquè té una habitació per ell sol, i paga el mateix que nosaltres que la compartim. Doncs al cap d’un moment li diu a la dona… “així, m’has dit 65 Laris??”,…. Si?? De veritat li regateges a la mestressa 5 coi de Laris,… que son 1,36€??? Uff, de veritat,… aquesta penya els estamparies contra la paret!
En fi, que tenim al grupet de georgians, amb un d’ells que és un fantasma pesat, i l’italià afincat a Munich que es un sobrat. Ens ha anat de conya per no haver de gestionar-ne ni uns, ni l’altre. Hem demanat de sopar a les 20h i ells deuen haver demanat de sopar a les 19h. El georgià em cridava, “Sònia, Sònia,… come come, sit,…”… al final li he dit que em trobava malament, i la mestressa que ja ho deu haver vist, ens ha parat taula en un altre espai del menjador. Hahah, al bambino si que l’han pillat per banda, i un cop el devien tenir allà assegut es deu haver adonat que era un imbècil amb totes les lletres i majúscula!! HAHAHA, el karma…
L’espai del menjador era una mica museu. Li he fet algunes fotos al matí. Moltes de les parets estan cobertes amb mantes, tapissos, que em recorden al viatge al Marroc. Molta fusta, i pedra, a terra. Olles, pots, espases, utensilis diversos suposo antics i de la zona.
Aquesta és la taula on vam sopar, tranquil·lament lluny del “Txa Txa” (l’orujo d’aquí), i dels pesats
Aquí el matí és feixuc. La gent no va d’hora. I quan dic la gent, vull dir la gent d’aquí, i de rebot els altres tampoc gaire… L’hora de sopar i d’esmorzar es pacta prèviament (el què em sembla fantàstic), i no els hi agrada gaire que vulguis esmorzar abans de les 9h. Tot i així vem demanar d’esmorzar a les 8h i no hi va haver cap problema. Els georgians segur que dormien la mona, per tant no els trobariem. El bambino Mr. Bean era probable que si, però l’August i jo gestionem bé aquests personatges.
En sentir ploure hem baixat a esmorzar 10 minuts abans del previst, per si podiem avançar alguna cosa. L’espai és estupendu. Una mena de balcó obert, semi interior, amb una petita barra i una mica de cuina pel personal de la casa
Al tanto, en un costat de la taula dos plats, a l’altre cap un plat. Ens tocava esmorzar amb el bambini segur! L’esmorzar estupendu. Un mena de “pancakes” a la georgiana que ens hem jalat sense parpaellejar. El tomàquet i el cogombre sempre queden…. I del formatge salat ja en comencem a tenir un tip…. Aquí encara hi faltaven un Katchapuri, una truita, i nosé pas quantes coses més que la senyora ha anat portant després que jo fés la foto.
I apareix el bambino… i nosaltres saludem educadament però seguim xerrant en català de les nostres coses. Al final acabes parlant amb ell perquè no tens més remei. Ja s’he encarregat de dir-nos que fa curses de muntanya, i també esquia, i ja ens ha alliçonat sobre els allaus, i ha viatjar per la Índia (amb una novia que el deu haver deixat perquè és un subnormal!), i a Islàndia, on bla bla bla,… per matar-lo. El paio diu que vol caminar, i que hi ha un “visitor center”, … hahaha, el què no sap és que està a les “kimbambes” i que està xapat des de fot mesos segur, per la quantitat de brutícia que hi ha al damunt (el vem veure passant amb el cotxe!). Però no li dic… passo,… “have a nice trekking… bye bye”
I fotem el camp amb una mica de pressa perquè plou. Per sort no diluvia, però millor no temptar a la sort… Hem fet els gairebé 70 km en 4 hores… i això comptant que hem sortit a les 8:30h del matí, que no circulen ni les rates, que és diumenge, que plou,…
En aquest tros de la carretera, les esllavissades de pissarra creen una mena d’embassament d’aquest color tan bonic. Fa una mica de iuiu tot plegat… fins i tot quan ja arribavem a baix ens ha caigut davant del cotxe un pedrot gros…. Glups!
Algú fa poc va trinxar el cotxe i encara en queda el manyoc de ferros… L’August diu que l’ampolla és de “txa txa”,… i que és un clar senyal de l’origen de l’accident… De fet, la carretera podria ser MOLT pitjor, de fet, jo me l’esperava pitjor, però si que el pitjor que et pot passar és que et creuis amb un georgià de txa txa fins a la bandera!
Algú fa poc va trinxar el cotxe i encara en queda el manyoc de ferros… L’August diu que l’ampolla és de “txa txa”,… i que és un clar senyal de l’origen de l’accident… De fet, la carretera podria ser MOLT pitjor, de fet, jo me l’esperava pitjor, però si que el pitjor que et pot passar és que et creuis amb un georgià de txa txa fins a la bandera!
Alguns ja ho sabeu, que sovint ens passa quan anem de viatge que no dinem. Amb aquests esmorzars i aquests sopars, acabem esgarrapant qualsevol cosa, i a vegades ni això, però sempre tenim algun dia de crisi, i l’August em diu que això no pot ser, que té una mena de malestar, i collons, que és gana!! Hahahah, així que avui haviem decidit que aniriem a dinar a un lloc molt “fancy” que ja haviem vist a l’anada cap a Omalo. En un costat de la carretera una mena de St. Benet del Bages, i a l’altre costat un restaurant/bodega. Perfecte. Com que anavem una mica d’hora, hem visitat primer l’església i el què ens han deixat del complex de turno.
Tot i que no sense abans acondicionar-los les pintes. L’August una mena de pantalons terribles per tapar-se els genolls, i jo una mena de pareo i un mocador per les espatlles, que m’he acabat posant per sobre el cap perquè tothom l’hi duia… i allà donde fueres,.. no hi ha més pebrots, sinó no pots entrar! I a “joderse”! Una llàstima que a dins l’església no es podien fer fotos. Quedava alguna pintura que semblaven les nostres romàniques, d’aquests homes esllanguits amb ulls rodons i cara d’encantats (disculpeu la ignorància artística-històrica). Però el què si que hauria fotografiat és el grapat de vejestorios vestits de negre, els mossens, vaja, que no se com se’n diu dels ortodoxes. Son una mena de barreja entre els mossens cristians nostres i els jueus dels tirabuixons per patilles.
Aquí encara no han après és a amortitzar el turisme. No hem pagat res enlloc, més enllà del dormir i menjar. El normal seria que haguessim pagat per accedir a la zona del Tusheti, com a zona protegida, patrimoni de la UNESCO i nosé què més, a l’església aquesta tampoc hem pagat res per entrar, els pareos i mocadors ens els han deixat de gratis…. Fins i tot els asiàtics et sablen fins a les celles! Per nosaltres perfecte…
I hem creuat la carretera i ens hem assegut en aquesta terrasseta regada amb vaporitzadors (sort n’hi ha perquè fot una calor per morir-se, tot i que ens hem canviat de roba abans d’arribar perquè hem sortit d’Omalo amb pantalons llargs, forro, jaqueta, i mitjons amb xancletes (perquè s’ha de fer una mica el guiri també, i perquè haviem deixat les bambes al cotxe! Haha)
Hem dinat bé, tot i una mosca al meu plat que la cambrera no ha entès quan li he explicat, sense maldat. Jo m’ho he menjat igual, però em sembla adient almenys advertir del problema. Una mena d’estofat de bolets, i l’August de vedella, que tants dies de vegetarià ja començava a ser massa… i uns Kinkhalis, uns farcellets, com els Momos al Nepal, o els Dumplings a Xina, o els Raviolis a Itàlia, o els Pieroguis a Polònia. Jo els trobo una mica insulsos, però no estan malament.
Amb el cafè, un pet de monja ortodoxa d’acompanyament! HAHAHAHHA
El lloc, amb molta classe, perquè malgrat la mosca al plat, servien amb delicadesa, guants de làtex, i el cafè (expresso, gràcies al deu ortodox aquest) amb una mica de llet freda a part, i… un got d’aigua amb glaçons, com si fossim als Champs Elisées! Tot, per uns 18€. ;)
Hem aprofitat per comprar una ampolleta de vi, per celebrar que la carretera infernal ha estat un èxit. No tenim obridor, però alguna cosa farem!
I seguim avall. Compteu que al final son molt poquets quilòmetres això de travessar el país de nord a sud, perquè hem sortit de molt aprop de la frontera Russa, i anirem a tocar de la fontera amb l’Azerbadjan. Una part del camí és el mateix del dia que vem sortir de Tblissi, però en un punt ens desviem, i seguim cap al sud. Aquí em confesso. En absència de cobertura mòbil (porto una SIM georgiana), he obert l’app Maps.me, que em sol funcionar bé,… i cap al sud. Hem passat de verd al secarral!
He intentat fer algunes fotos des del cotxe. Aquí les construccions també son diferents. Hem passat per un barri que almenys hi havia força musulmans, i que també tenia algunes cases enormes i molt ben acabades (la majoria et pensaries que estan en ruines, però la gent hi viu). Aquí, com que som a la part baixa del riu, ja no hi ha pissarres assasines, sinò còdols enormes. Aquestes parets les trobo precioses. I una feinada també!
Molta gent que circula per la carretera, o que seu davant de casa a parlar amb els veïns o a mirar el trànsit. Costa força fer fotos sense parar el cotxe…
I aquí és on comença la festa… cullons! (Amb “u”), la carretera s’acaba, i ara és un camí!
Un camí amb el yin i el yan en forma de coloms que ens miren des del fil elèctric i deuen pensar on coi van aquest parell???
Primer de tot unes obres al mig del camí. Un carromato d’aquests dels gitanos “d’antes”, amb puntilles incloses!
Osties,… si? Per aquí es va al Monestir de David Gareja? … doncs sort que almenys anem amb un 4x4,…
El vaquer que mena les vaques cap a casa…
Hem passat pel mig d’un poble,… el poble estava pseudoasfaltat… però el maps.me em guia cap a fora de l’asfalt… cap a una plantació experimental almenys de tomaquères de mil tipus diferent amb uns cartellets que n’especifiquen el nom…. I sort que és un secarral… perquè a trossos no tenim gaire clar que allò vagi a parar enlloc…
… i l’August no s’acaba de creure que fins aquí no hi hagi una carretera asfaltada… no ho havia llegit enlloc! I la mapwoman mig retirada s’ho mira bé….
hahaha, i si, si que hi ha una carretera asfaltada que arriba a Udabno… hhahaha, maps.me sembla ser que no distingeix entre carretera i camí sense asfaltar…. I ens ha portat en linia recta! HAHAHAHA quin desastre! No li digueu al Marc Serra que no em torna a contractar! ;)
20 km més tard, trobem la carretera… que deu estar reasfaltada d’abans d’ahir perquè la trobem llisa com una post de planxar!
I des d’aquí tot torna a ser llis, tranquil, relaxat,..
I des d’aquí tot torna a ser llis, tranquil, relaxat,..
I avistem Udabno. Allà, al mig del no-res. El puto secarral, el poble i nosaltres amb el 4x4.
I una àliga preciosa… que se suma a la MULTITUD (en majúscules) d’ocells, rèptils, insectes, i de tot que hem vist aquests dies. Quina festa faunística més exclusiva que hem gaudit, de veritat. Son bésties més aviat petites, i no hem tingut massa ocasió de fotografiar-les, però el record que ens emportarem serà espectacular. Només ens han faltat el lupus i l’ursus, que ja els hi hem fet “tites tites”… però no han vingut a la crida.
El poble d’Udabno fa feredat. Us ho prometo, deu ser com arribar a Prípiat, al costat de la central de Txernòbil. No n’hem fet cap foto perquè diria que estavem una mica de pasta de moniato tots dos… tanta periPècia per arribar aquí?.. i ens hem trobat una parella que caminava, amb un cartell de neons lluminós sobre el cap que deia “GUIRIS”, i hem fet una d’aquelles coses que no fem… demanar… “heu trobat algun lloc interessant per passar la nit?”, i ens ha recomanat l’Oasis Club Cottages, i ens hem enamorat, un altre cop d’aquest país. Quin amor de lloc. Quin xiringuito més simpàtic, per favorT!
Us deixo unes fotos del lloc, i demà segueixo, perquè ens han dit que aquí també hi haurà revetlla… i jo això no m’ho perdo!! Salut!
Veig que, com ja sabia, als viatges s’aprenen moltes coses. De personal raro hi ha a tot arreu....però trobar un italià tòpic tan lluny.
ResponEliminaNo diré res de que una professionals del viatge casi es perden en un petit país.És broma! Cuideu-se!
quan he vist que no tenieu clar si la carretera era aquella o no, m'ha generat una emoció gran seguir llegint...era com llegir un llibre d'aventures!
ResponEliminaPer cert, el guesthouse genial! ni les habitacions individuals amb jardí del Mas Tapioles!
Un 4x4 no es per fer asfalt, la aplicació ho te clar ... Els passatges sense asfalt estic convençuda que valen la pena. Et guardarem el secret i si ens pregunten direm que ho heu fet per gaudir de la part "salvatge de la conducció" . Es veuen uns camins espatarrants, sou uns fotògrafs i cronistes collonuts. (segueix sense sortir el meu nom als comentaris.... En algun moment ja ho revisare. Petons). Blanca.
ResponEliminaHehe, som conductors forapista de “poca monta”,… :)
Elimina